MALEÏTS-

 Tots dos fórem com un presagi entre les ombres 

càlides de les teues mans insomnes, i sabíem 

què fer amb la teua joventut que era el meu recer. 

Molt de temps després, a deshora, et vas adonar 

que l’admiració que professàvem no era més que 

l'ocult desig –quàntic?- de ser posseïts per tothom-

Els espais imprudents, com aquells petons que 

il·luminaven el teu somriure i els nostres llavis. 

Qui sap ara qui els guanya o els perd, doncs la teua 

absència ens deixa com una mar sense vaixells, 

com la nit enamorada del dia i els oblidats núvols 

del trànsit, el camp infinit del cor sense desvaris. 

Tot eren seqüències mortes (Omnia mors aequat) 

Mentre, el fascio encara enalteix a Giotto i a la creu