Así es, si así os parece..

Qui ho diria, però sempre fórem com les elegants xiques dels anys vint i no sabíem res de fer l’amor, només de masturbar al nostre nuvi, però també extraordinàriament, emparats pel mite d'Electra, fer una suau fel·lació a l'amant de la nostra bella mare, sempre tan ben plantat. Fou més tard que els meus bells mugrons i els monticles del teu pubis buscaren el plaer distret. Però dormia el sentinella, desfullant de nou les carícies, laminant la calor de la besada en els ravals de les galtes. Potser demà t’arribarà un vers, una mirada llarga, fins i tot potser un gest de complicitat desheretat i tèrbol. Perduts o trobats són dies esquerps i sense pluja, impotents. Diríem que mal nascuts. Dies abatuts, mal malhumorats.

Naixen sense aparent causa, amb plenitud efímera i plàcida, sense mes objectiu que trobar aquell estrany foc que suau ens cremarà, buscant el seré lloc allà on Camús ens espera. Fins ara tots els teus  records   eren  amables i la porta resta oberta de bat a bat. Vull que sàpigues mare, que la estimada meua descansa en un llit més ample  que  aquell on t'adormires en l'últim comiat, coberta de petons. Diríem que fa bona olor la terra que compartim, que gràcies a tu fórem una aspiració,  lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser  més que mortals, a escriure la biografia dels que s’enamoren,  dels fills que encara que cecs procuren no sucumbir al magma,  i també la dels que fugint, construeixen una residència suau  d' amor articulat i pequem set vegades al dia. I seguim mirant, enyorant  la  riba plena de canyes.  Hey ,  Jude , don't  make   it   bad .

Pedían soluciones y ofrecimos caminos, abandonamos y muchos nos siguieron, y un día descubrimos que detrás de cada mal uso hay una beneficencia. Lentamente nos desplazamos de la vigilia al desencanto, sin casi mutilarnos, tratando de borrar los largos espacios temporales, anónimos casi siempre. Volvimos al meandro pidiendo maneras de reintegrarnos al universo, a la nostalgia y al poniente que enrojecía el pórtico de nuestras noches. Descubrimos la prohibición, la complicidad, la licencia, las perversiones, y en el riesgo, nunca supimos si éramos un eslabón necesario o un accidente, tampoco qué llegaríamos a ser si al amanecer solo fuésemos la suma de tantos. Asumimos el riesgo de ser, a veces, ignorados, pero siempre desestimados, y fue que, rodeados por el rumor, se dispersaron los conflictos y la memoria. Construimos una residencia articulada con el nombre común de cada cosa. Desde entonces, lo sabes, te plagio  y solo puedo  escr

La plasticitat, el treball en red i la versatilitat de l’acció quotidiana de les neurones fan que recordar i imaginar siguen dos coses molt paregudes, per això reconstruir el passat i endevinar el futur son uns treballs neurals molt afins, doncs les neurones treballen amb símbols molt semblants. La memòria no es un registre fidel del que ha passat, però com que el cervell necessita inventar per sobreviure tracta de poder endevinar mitjançant l’ús de la imaginació simbolitzant. I ja saben que esta te com a material de construcció tota la simbologia adobada per les modificacions que el present aporta. Així es com el futur mira, veu i reconstrueix el passat. Aleshores les dos àrees del cervell que treballen el futur i el passat son relacionades, gaire les mateixes, i així es permet l’encert i l’error que es la condició necessària perquè tinguem el lliure albir.

Som benvolguts i no n’adonem que anem fugint gairebé desesperats, plantant cara des de la rambla. Sempre a cavall dels seus malucs que segueixen adormits en els vessants de les nostres muntanyes. Estem instal·lats a la varada quimera, sense ni tan sols pretendre-ho, amb les ganes de sobreviure al tedi. Ens hem fet permeables, mòbils, vulnerables, tous i enfront de la veu en confessió, proveïm per la vida amb un cos a cos, fins a caure extenuats en una terra de ningú, creuada per alienes mirades vigoroses a l'aguait. Avui ens reclamen ser el gratuït clímax de la fertilitat, el desig de posseir-nos emmanillats pel vell ritu etern. Crec que ens cal l'amor, encara que siga indefinit i feble, transgredint si cal al  femboy  que som i ens il.lusiona

Havia de ser el principi d'un llarg encontre, però fou com un eclipse, un desideràtum. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu, la cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera l’adolescència famolenca. Llavors teníem l’infern de front, la tendresa sòrdida sota l'horitzó. Era la porta per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, gairebé sense sol, i de les mirades temoroses del contrallum. Alertes, si necessari fora, estesos a assecar els cossos, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat, trepitjada durant llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs  barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte. Els senyors dormien i les urgències cegues transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparéixer, com si fórem un Dasein de la mà de Heidegger, testimoni del poeta fronterer, sempre remugant.

Desde donde dormíamos los jóvenes, vigilábamos  el horizonte,  esperando. Mientras, hacíamos  como podíamos el amor, escondiendo  que todos  fuimos niños con mocos, ocultando los perfiles. Sin renegar de los dones que nos dieron, caminamos temerosos de no ser más que el sucedáneo de los sueños. Arrastramos el miedo que nos hacía caminar aceleradamente hacia la muerte o la libertad, qué más da. El viejo escenario era tan delgado, que tan sólo un hilo rojo ordenaba lo que quedaba de nuestra vida. Tuvimos que cambiar, en alta mar como estábamos, sin brújula ni vela. Qué triste, no saber para qué fui llamado, mientras los cuervos, endomingados por reglas doradas, crecían con la enfermedad. Cuando crucé la inocencia me aconsejaron: Insha'Allah. Pero, rebelde, cogí la historia y huí, cambiando de nombre.

Férem recompte i observarem que amb prou feines queda res d’allò que un dia va ser important. Estranyats, seguim en peu amb la voluntat d’apagar-nos junts, enfonsar-nos alhora que el nostre món, on tantes coses dipositem i conformen l'hàbitat. Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau de les aiguamarines dels bells ulls, temorosos de germinar en les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels  teus  carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols,  que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys  que  encara m'estimes i et blanquejaré la casa, balancejant-te, malgrat l'erm lunar del Tallat roig que transparenta els límits arcans i reprendré la vida i negociaré la mort. L’horitzó, prenyat, calla.

Epistemològica i rigorosa però sense aparent causa, amb plenitud efímera i plàcida, absurda com el foc que suau ens crema fins a la mort, allà al final del buit infinit on Camús ens espera, ara la sent més a prop i fins ara tot el teu  record   és  amable i la porta resta oberta de bat a bat. I deus saber,  Mare, que la meua estimada descansa en un llit més ample  que  aquell on t'adormires en l'últim comiat, ofegada de petons.  Diríem que fa bona olor la terra. Gràcies a tu fórem una aspiració,  lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser  més que mortals, a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren,  dels fills de la prohibició que no sucumbeixen al nou magma,  i també la dels que fugint, construeixen una residència llunyana  d' amor articulat. I ens seguim mirant tots amb enyorança des de  la  riba plena de reverents canyes.  Hey ,  Jude , don't  make   it   bad .

¿Acaso era posible amarte sin poseerte, acariciar tus pechos  sin absorberlos, rellenar tus ausencias sin saber su hondura?  Todos mis amantes lo fueron después de derrotarlos, desnudos  y perdidos en un rincón de la alcoba. Aun así, eras sutil  hasta conseguir un amor eterno y perverso, efímero, divertido.  Como la eterna variedad de los veranos en expansión  que preceden y avivan el otoño. Ahora, después de algunos años  y cuarenta días, en el nuevo cruce de c aminos, la misma mirada  nos volvió a tentar, o tal vez fue, tan solo una nueva  y prolongada maldad de Jehová. Pero no llamo a tu puerta,  no. Llamo a la de todos, aunque en el intento pierda parte  de tu sonrisa, tan única como imposible. Digo que,  en esta brega, qué importa nuestra historia y sus evidencias  evocadas, aquellas que no encontraron nombre, ni metáforas  muertas, ni los enigmas inesperados que ordenaron  las desavenencias entre tus labios y tus besos y el mendrugo  de pan que mantenía tersa tu