SUMAR DE NOU.
Cansat de la guerra, mirava fregar a ma mare, mon pare cantava: Que reste-t-il de nos amours? França encara era tot allò que no teníem y confusament desitjàvem. Va ser, dit siga amb tot el respecte per als que no creiem en deu, la manera de voler viure sense maleir. Ara sabem que els somnis passen a ser records, per viure en pau amb els que vénen de lluny i són la perifèria de la vida. Buscava l’encontre amb la totalitat, amb el brot que concorre sempre a l’abast de la prohibició i la llicència. Una aspiració eterna i malifeta que condemna, reivindicant el dret pertorbador a ser vivents, fins i tot, més que mortals, el que és igual a escriure per ventura. De fet vivim des del moment en què vam somiar la nostra biografia, els cossos que es rendeixen a la prohibició i sucumbeixen al nou magma global, fins als que fascinats construeixen una residència d'amor cel·lular articulada, i no obstant això ens seguim mirant, enyorant des de la riba, buscant el nom comú de cada