Así es, si así os parece..

Férem recompte i observarem que amb prou feines queda res d’allò que un dia va ser important. Estranyats, seguim en peu amb la voluntat d’apagar-nos junts, enfonsar-nos alhora que el nostre món, on tantes coses dipositem i conformen l'hàbitat. Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau de les aiguamarines dels bells ulls, temorosos de germinar en les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels  teus  carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols,  que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys  que  encara m'estimes i et blanquejaré la casa, balancejant-te, malgrat l'erm lunar del Tallat roig que transparenta els límits arcans i reprendré la vida i negociaré la mort. L’horitzó, prenyat, calla.