sábado

Insha'Allah


Desde donde dormíamos los jóvenes, vigilábamos 
el horizonte, esperando. Mientras, hacíamos 
como podíamos el amor, escondiendo que todos 
fuimos niños con mocos, ocultando los perfiles.
Sin renegar de los dones que nos dieron, caminamos
temerosos de no ser más que el sucedáneo de los sueños.
Arrastramos el miedo que nos hacía caminar aceleradamente
hacia la muerte o la libertad, qué más da. El viejo escenario
era tan delgado, que tan sólo un hilo rojo ordenaba
lo que quedaba de nuestra vida. Tuvimos que cambiar,
en alta mar como estábamos, sin brújula ni vela. Qué triste,
no saber para qué fui llamado, mientras los cuervos,
endomingados por reglas doradas, crecían con la enfermedad.
Cuando crucé la inocencia me aconsejaron: Insha'Allah.
Pero, rebelde, cogí la historia y huí, cambiando de nombre.

viernes

- (QUI SAP QUAN...)


Férem recompte i observarem que amb prou feines queda
res d’allò que un dia va ser important. Estranyats, seguim en peu
amb la voluntat d’apagar-nos junts, enfonsar-nos alhora que
el nostre món, on tantes coses dipositem i conformen l'hàbitat.
Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que
ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau
de les aiguamarines dels bells ulls, temorosos de germinar en
les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels 
teus carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen
dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols, 
que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys 
que encara m'estimes i et blanquejaré la casa, balancejant-te,
malgrat l'erm lunar del Tallat roig que transparenta els límits arcans
i reprendré la vida i negociaré la mort. L’horitzó, prenyat, calla.

lunes

XXX


Epistemològica i rigorosa però sense aparent causa, amb
plenitud efímera i plàcida, absurda com el foc que suau
ens crema fins a la mort, allà al final del buit infinit on Camús
ens espera, ara la sent més a prop i fins ara tot el teu record 
és amable i la porta resta oberta de bat a bat. I deus saber, 
Mare, que la meua estimada descansa en un llit més ample 
que aquell on t'adormires en l'últim comiat, ofegada de petons. 
Diríem que fa bona olor la terra. Gràcies a tu fórem una aspiració, 
lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser 
més que mortals, a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren, 
dels fills de la prohibició que no sucumbeixen al nou magma, 
i també la dels que fugint, construeixen una residència llunyana 
d'amor articulat. I ens seguim mirant tots amb enyorança des de 
la
 riba plena de reverents canyes. HeyJude, don't make it bad.

viernes

CERCA DE ALEJANDRÍA.

¿Acaso era posible amarte sin poseerte, acariciar tus pechos 
sin absorberlos, rellenar tus ausencias sin saber su hondura? 
Todos mis amantes lo fueron después de derrotarlos, desnudos 
y perdidos en un rincón de la alcoba. Aun así, eras sutil 
hasta conseguir un amor eterno y perverso, efímero, divertido. 
Como la eterna variedad de los veranos en expansión 
que preceden y avivan el otoño. Ahora, después de algunos años 
y cuarenta días, en el nuevo cruce de caminos, la misma mirada 
nos volvió a tentar, o tal vez fue, tan solo una nueva 
y prolongada maldad de Jehová. Pero no llamo a tu puerta, 
no. Llamo a la de todos, aunque en el intento pierda parte 
de tu sonrisa, tan única como imposible. Digo que, 
en esta brega, qué importa nuestra historia y sus evidencias 
evocadas, aquellas que no encontraron nombre, ni metáforas 
muertas, ni los enigmas inesperados que ordenaron 
las desavenencias entre tus labios y tus besos y el mendrugo 
de pan que mantenía tersa tu piel adolescente.Tantas cuantas 
alegorías fueron en la luz del último día, todas, despertaron 
bajo el solano a las puertas de Alejandría, y buscan todavía 
poseer tus, ay, largos días de gozo y pena.

domingo

DEL TEU FUTUR I EL MEU.

I amb elegància van néixer com aurores molles, tatuades
nenes, filles d’estranys déus. Fou com saber que més enllà
dels teus ulls estaves tu construint un món ample i fèrtil
tan sols per als dos. Llavors molts érem fascinats pel buit
d’una residència d'amor articulat amb el nom comú
de cada cosa. Vam haver de fer-ho mentre sentíem com
el teu interior empresonava els membres i els castigava
estrenyent i ofegant fins que vam començar a cavalcar-te
per la teua pròpia petició. Sentirem que arribàvem a la glòria
sense entrar, i ho van fer a poc a poc, immersos en aquella
espera de la qual, perduts tantes vegades, no sabíem, mortals
com som, prendre possessió d'un cos o d’un altre, camí
o milotxa, però sempre amb el traç directe a les teues cuixes
sense importar-nos la fel, el vinagre i tampoc la cendra calba.
Victoriosos en les carícies de cada dia i estrangers en els teus
desdenys, passions bregades i truncades, convulsos els llavis,
ho saben, anuncien la invasió d'estranys focs dels teus ulls.
Hereus de l’aventura de les veritats rimades del cant lul·lià
que, com un versàtil algoritme, ens obria l’univers com a morada.

lunes

SON RECORDS, CLAR...


De sobte un dia, la terra fa bona olor, mare. Gràcies
a tu fórem una aspiració, que no condemna, reivindicant
el pertorbador dret a ser vivents més que mortals,
a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren,
dels fills de la prohibició que sucumbeixen al nou magma,
i també la dels que fugint, construeixen una residència
d'amor articulat. I ens seguim mirant amb enyorança
des de la riba, cercant ansiosos el nom comú de cada cosa,
l'ésser per a la nostra vida, com feia aquell xiquet
que vaig ser un dia, tan allunyat del que hui t’admira
adormit en la mateixa verda canyada. HeyJude,
don't make it bad. Calia precipitar-se cap al futur
en el llindar del crit i l'esperança, a cavall de la insolència
del sobtat vent, i em vaig perdre en el camí del passat
conquistat pel teu gest. I de sobte tornes i anuncies
tortures suaus, com la verònica. Proscrita, com si tot
pogués recuperar el seu prodigiós encant, i cruixir
de nou als adéus del pòrtic de l'estiu, Sí, com sempre
les teues natges em sorprengueren. Tants anys caminant
i àdhuc avui em perd en el teu bosc, i em trobe tantes
veritats i mites caient i enfonsant-se en els teus ulls,
únics espills que en configuren, mil·luminen
acariciant
i com els nostres desvetllaments diaris, ens enceguen.
Els seus amplis excessos tan humans, vam ser amb els seus
centelleigs, mons que fugen i dels quals fórem la porta.

miércoles

SUMAR DE NOU.



Cansat de la guerra, mirava fregar a ma mare, mon pare cantava:
Que reste-t-il de nos amours? França encara era tot allò que no
teníem y confusament desitjàvem. Va ser, dit siga amb tot el respecte
per als que no creiem en deu, la manera de voler viure sense maleir.
Ara sabem que els somnis passen a ser records, per viure en pau amb
els que vénen de lluny i són la perifèria de la vida. Buscava l’encontre
amb la totalitat, amb el brot que concorre sempre a l’abast de la prohibició
i la llicència. Una aspiració eterna i malifeta que condemna, reivindicant
el dret pertorbador a ser vivents, fins i tot, més que mortals, el que és igual
a escriure per ventura. De fet vivim des del moment en què vam somiar
la nostra biografia, els cossos que es rendeixen a la prohibició i sucumbeixen
al nou magma global, fins als que fascinats construeixen una residència
d'amor cel·lular articulada, i no obstant això ens seguim mirant, enyorant
des de la riba, buscant el nom comú de cada cosa, l'ésser per a la vida.


Insha'Allah

Desde donde dormíamos los jóvenes, vigilábamos  el horizonte,  esperando. Mientras, hacíamos  como podíamos el amor, escondiendo  que...