viernes

CERCA DE ALEJANDRÍA.

¿Acaso era posible amarte sin poseerte, acariciar tus pechos 
sin absorberlos, rellenar tus ausencias sin saber su hondura? 
Todos mis amantes lo fueron después de derrotarlos, desnudos 
y perdidos en un rincón de la alcoba. Aun así, eras sutil 
hasta conseguir un amor eterno y perverso, efímero, divertido. 
Como la eterna variedad de los veranos en expansión 
que preceden y avivan el otoño. Ahora, después de algunos años 
y cuarenta días, en el nuevo cruce de caminos, la misma mirada 
nos volvió a tentar, o tal vez fue, tan solo una nueva 
y prolongada maldad de Jehová. Pero no llamo a tu puerta, 
no. Llamo a la de todos, aunque en el intento pierda parte 
de tu sonrisa, tan única como imposible. Digo que, 
en esta brega, qué importa nuestra historia y sus evidencias 
evocadas, aquellas que no encontraron nombre, ni metáforas 
muertas, ni los enigmas inesperados que ordenaron 
las desavenencias entre tus labios y tus besos y el mendrugo 
de pan que mantenía tersa tu piel adolescente.Tantas cuantas 
alegorías fueron en la luz del último día, todas, despertaron 
bajo el solano a las puertas de Alejandría, y buscan todavía 
poseer tus, ay, largos días de gozo y pena.

domingo

DEL TEU FUTUR I EL MEU.

I amb elegància van néixer com aurores molles, tatuades
nenes, filles d’estranys déus. Fou com saber que més enllà
dels teus ulls estaves tu construint un món ample i fèrtil
tan sols per als dos. Llavors molts érem fascinats pel buit
d’una residència d'amor articulat amb el nom comú
de cada cosa. Vam haver de fer-ho mentre sentíem com
el teu interior empresonava els membres i els castigava
estrenyent i ofegant fins que vam començar a cavalcar-te
per la teua pròpia petició. Sentirem que arribàvem a la glòria
sense entrar, i ho van fer a poc a poc, immersos en aquella
espera de la qual, perduts tantes vegades, no sabíem, mortals
com som, prendre possessió d'un cos o d’un altre, camí
o milotxa, però sempre amb el traç directe a les teues cuixes
sense importar-nos la fel, el vinagre i tampoc la cendra calba.
Victoriosos en les carícies de cada dia i estrangers en els teus
desdenys, passions bregades i truncades, convulsos els llavis,
ho saben, anuncien la invasió d'estranys focs dels teus ulls.
Hereus de l’aventura de les veritats rimades del cant lul·lià
que, com un versàtil algoritme, ens obria l’univers com a morada.

lunes

SON RECORDS, CLAR...


De sobte un dia, la terra fa bona olor, mare. Gràcies
a tu fórem una aspiració, que no condemna, reivindicant
el pertorbador dret a ser vivents més que mortals,
a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren,
dels fills de la prohibició que sucumbeixen al nou magma,
i també la dels que fugint, construeixen una residència
d'amor articulat. I ens seguim mirant amb enyorança
des de la riba, cercant ansiosos el nom comú de cada cosa,
l'ésser per a la nostra vida, com feia aquell xiquet
que vaig ser un dia, tan allunyat del que hui t’admira
adormit en la mateixa verda canyada. HeyJude,
don't make it bad. Calia precipitar-se cap al futur
en el llindar del crit i l'esperança, a cavall de la insolència
del sobtat vent, i em vaig perdre en el camí del passat
conquistat pel teu gest. I de sobte tornes i anuncies
tortures suaus, com la verònica. Proscrita, com si tot
pogués recuperar el seu prodigiós encant, i cruixir
de nou als adéus del pòrtic de l'estiu, Sí, com sempre
les teues natges em sorprengueren. Tants anys caminant
i àdhuc avui em perd en el teu bosc, i em trobe tantes
veritats i mites caient i enfonsant-se en els teus ulls,
únics espills que en configuren, mil·luminen
acariciant
i com els nostres desvetllaments diaris, ens enceguen.
Els seus amplis excessos tan humans, vam ser amb els seus
centelleigs, mons que fugen i dels quals fórem la porta.

miércoles

SUMAR DE NOU.



Cansat de la guerra, mirava fregar a ma mare, mon pare cantava:
Que reste-t-il de nos amours? França encara era tot allò que no
teníem y confusament desitjàvem. Va ser, dit siga amb tot el respecte
per als que no creiem en deu, la manera de voler viure sense maleir.
Ara sabem que els somnis passen a ser records, per viure en pau amb
els que vénen de lluny i són la perifèria de la vida. Buscava l’encontre
amb la totalitat, amb el brot que concorre sempre a l’abast de la prohibició
i la llicència. Una aspiració eterna i malifeta que condemna, reivindicant
el dret pertorbador a ser vivents, fins i tot, més que mortals, el que és igual
a escriure per ventura. De fet vivim des del moment en què vam somiar
la nostra biografia, els cossos que es rendeixen a la prohibició i sucumbeixen
al nou magma global, fins als que fascinats construeixen una residència
d'amor cel·lular articulada, i no obstant això ens seguim mirant, enyorant
des de la riba, buscant el nom comú de cada cosa, l'ésser per a la vida.


SOM QUI SOM.


I vam de viatjar, fugint i dissipant-nos com torrentera
a la deriva, temorosos i rebels enfront del teu confiscat
desig de trencar la màgia, dilapidant estimes. Però
el prodigi de la teua mirada, sempre controlant el tacte
de la teua brusa, transcendia la nit, anunciant els trossos
del món perdut i de nou érem el teu proïsme. Sovint,
i no tan sols en somnis, tot allò que un dia i una nit
no vam resoldre, potser per por o per amor mal entès,
torna i gaire mai en el moment oportú car no sabem
manipular-ho. Ni el fàstic ni la mirada trist i esgotada
amb què ho rebem, ho fan fugir dels nostres dies. Llavors
estarem adormits i plàcids per sempre sobre la suau línia
evanescent que divideix i substitueix, fins que esgotats
comprenem que, per un instant almenys, estimar-me és
sotmetre'm i posseir-me és dominar-me. I et rendeixes
en ple èxtasi carnal amb el meu reclam. Tot son lluites
latents, misterioses anunciant mirades furtives. Què fer
si t’estimo i de genolls és com jo arribo a donar-te plaer?


sábado

PAPALLONES BLAVES


Aquells temps que no vam viure també van marcar
el nostre cos i ara ens demana comptes i el rostre,
fins i tot el cor, segueix enyorant el petó desitjat
i s’ajusten els ulls, tractant de recordar aquelles galtes. 
Malauradament sempre tornen anunciant que encara 
segueixen esperant amb diferents pits o llavis, 
però amb la mateixa ànsia de desentranyar 
el misteri del qual fórem part. I tornen sempre. 
Inevitablement tornen, encara que ja sé que no val 
la frescord'unes natges acabades de modelar 
per salvar un món que vola sobre la parquedat 
del borrissol i el bolero del teu riure. Obvi que no es
tracta de cobrar el deute del diable enamorat 
del pubis, ni vull remoure allò que el temps 
va ordenar en gestos, renúncies i fragàncies 
encara que la rosa dels vents em porta a la parpella 
i al cercle de la teua boca. Al capdavall hi ha tants 
somriures per descobrir fins i tot dolors que 
naufragar, que bé puc combregar amb el blues 
mestís del teu amor Perquè encara que naixem 
cada dia amb diferent gest, colori caminar dispers, 
segueix clarejant, dona de claus, i un cor naixent 
a l’ombra de Leviatan, llavorsde poc en serveix 
que es desplacen els dies per la constel·lació 
particular. De fet, mai res passarà sense marcar-te. 
Fins i tot la complicitat de la terra, aleshores 
promesa i necessària, car sabem que la norma
no mata encara que masa sovint ofega.

D’UN PASSAT A LA CARTA.

Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre 
el sembrat i t'allisares el cabell, cobrin-te de celestes
colors i fins la rosada es va escampar, amb l’aletejar
de papallones mentre que els teus genolls desencadenaven 

l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de
la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta
que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura.
Foren com albes de penombra, alcoves sense forrellats
ni finestres, ni mirades, sense veu, però de foc i gel les fugides,
sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard,
el teler i l'enclusa alertes i tothom embolicats en oracions.
Eren temps, al nostre país, de proclames, de amples
promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents
i d’un passat a la carta. Encara avui seguim sense tenir
certesa sobre si ja ha arribat la llibertat. Impossible
guardar algun vestigi de futur. Érem orfes de llum,
tan sols les teues pupil•les d’una gata verda, el teu ventre
bru fins que els dos, amagats en el senyal, guardàvem
la fragància de les nostres nits en la cantonada de la lluna.
Encara així, amb la tendresa quartejada a trompades,
t'estimava en nombroses ocasions, i Kant amb prou feines
em deixava temps per voler-te. Tant i tant ho vaig intentar
que en algun moment vaig sentir el teu pubis allunyant-se
i tornant a mirar la meua estranyada cara, em vas dir
que estaves perduda entre tantes llums i que mai havies
sentit tant de vertigen. Noves llàgrimes, de confús gust,
tancaren aquella intromissió en el dubtós nucli del plaer.

CERCA DE ALEJANDRÍA.

¿Acaso era posible amarte sin poseerte, acariciar tus pechos  sin absorberlos, rellenar tus ausencias sin saber su hondura?  Todos mis am...