MÉS QUE TRISTOS, ATORDITS
Què podia fer? El meu amor segueix en vigília, lligat al sagrari de la teua capella, on vaig diluir la tendresa i salvarem la solitud, esperant el saldo del nostre sexe, subjectat pels luxuriosos silencis, prenyats d'albes verges i l'aldarull de la teua màgia amb el soroll de l'aigua fresca que pels teus cabells rossos i arrissats fugia. Contumaç i seduïda per la vida que sembra la teua volta i el ritme dels teus malucs embriagats. Sempre fórem com les elegants xiques i no sabíem res de fer l’amor, només masturbar al nostre nuvi o, extraordinàriament, a l'amant de la nostra mare, sempre tan ben plantat, com un pare s i mes no. Sí, fòbies i filies, la impudícia dels meus bells mugrons i les esculleres del teu pubis buscant el plaer absent. Però si dorm el sentinella, esfullant de nou les carícies, el laminar de la calor de la besada en els ravals de les galtes, potser demà, t'arribarà un vers, una mirada, un petó, fins i tot