Así es, si así os parece..

Sentint el rèquiem, com oblidar el plaer d’uns llençols de cotó frescs, sentir i veure a l’alba com sagna i plora el nostre mar, apreciar la teua pell assolellada i els ulls, núvols rojos en un cel anyil, i besar-te els genolls, tots dos acaronats pel fandango de  Boccherini . Soldat de tantes guerres, et pintava cada dia i et despullava cada nit, derrotat. Miraculosament, alguns anys després, tot està en ordre; els carrers posats, el cel inicia l'habitual mostra de núvols tots els dies mentre un xiquet flac en la vella cantonada demanant almoina ens somriu, provocant llàstima, dolor o potser odi. No pense en el color de l’instant, més aviat crec que és un error d’un Deu que mostra la cara cruel i quotidiana. Potser ell no comprendrà mai perquè m'allunye. Però tu que pots, torna i viu; a mi ni el gest em queda.

Tal vegada tots dos som un lleu miratge sobre un món que s'acaba,  una aposta fallida a la recerca d’una mala còpia de l'amor perdut i el laberint de la fe. On  Take   this   Waltz ? Cap verge tornarà a nàixer sota una olivera a la mediterrània perquè sembla com si, perdut el temps, els dies son ni ombres del que foren. Va ser el verb i les seues analogies qui ens van fer accessibles i amb prou feines  aconseguirem simular ser amants, una mena de la realitat que  compartim . Esgotades les raons, la besada fou la pueril transgressió nostra, però ahir vam recordar l'hivern i ho férem somrient  per   l' estabilitat de la vesprada i l'obscè desafiament dels teus ulls. Hi ha dies que ens venen a la memòria les més insospitades bogeries, ens fan dubtar que potser no calia aquell dia ni tan sols pensar-les, però res és com ho pareix. I arriben de nou quan la llum pren força. Mai ve de sobra la llum que ens il·lumina però que obliqua ens cega.

No sabíem molt bé cap a on, però la vida semblava fugir d’allò que un dia vam ser, del que estimàvem, fins i tot del que volguérem ser. I encara anem buscant al palp, cansats de mirar. Recorde que durant molts anys de la meua llarga adolescència, potser per ser massa egoista, els déus van deixar d'estimar-me. Abraçats com amants que érem, per demostrar-li el meu amor, animal com sóc a la fi i la postra, el vaig deixar, penetrar-me com feien els homes, respectuosament, amb la primera amant verge. Per més senyals, el tirà encara passejava pel meu carrer, sota pal·lis, rodejat pels canonges. Amb la tendresa quartejada t'estimava en nombroses ocasions, però   Kant no em deixava temps per voler-te. Quan ho vaig intentar vaig sentir el teu alé allunyant-se.