EL DASEIN
Havia de ser el principi d'un llarg encontre, però fou com un eclipse, un desideràtum. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu, la cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera l’adolescència famolenca. Llavors teníem l’infern de front, la tendresa sòrdida sota l'horitzó. Era la porta per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, gairebé sense sol, i de les mirades temoroses del contrallum. Alertes, si necessari fora, estesos a assecar els cossos, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat, trepitjada durant llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte. Els senyors dormien i les urgències cegues transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparéixer, com si fórem un Dasein de la mà de Heidegger, testimoni del poeta fronterer, sempre remugant.