MÉS QUE TRISTOS, ATORDITS



Què podia fer? El meu amor segueix en vigília,
lligat al sagrari de la teua capella, on vaig diluir
la tendresa i salvarem la solitud, esperant
el saldo del nostre sexe, subjectat pels luxuriosos
silencis, prenyats d'albes verges i l'aldarull
de la teua màgia amb el soroll de l'aigua fresca
que pels teus cabells rossos i arrissats fugia.
Contumaç i seduïda per la vida que sembra
la teua volta i el ritme dels teus malucs embriagats.
Sempre fórem com les elegants xiques i no sabíem
res de fer l’amor, només masturbar al nostre nuvi
o, extraordinàriament, a l'amant de la nostra mare,
sempre tan ben plantat, com un pare si mes no.
Sí, fòbies i filies, la impudícia dels meus bells
mugrons i les esculleres del teu pubis buscant
el plaer absent. Però si dorm el sentinella, esfullant
de nou les carícies, el laminar de la calor de la besada
en els ravals de les galtes, potser demà, t'arribarà
un vers, una mirada, un petó, fins i tot potser un gest
de complicitat desheretat i tèrbol. Són dies esquerps
i sense pluja, impotents, diríem que malparits i que
donen res per tot. Son dies abatuts, malhumorats

i atordits per les habituals revoltes dels nostres cossos.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN