Entradas

Mostrando entradas de 2018

DEL TEU FUTUR I EL MEU.

I amb elegància van néixer com aurores molles, tatuades nenes, filles d’estranys déus. Fou com saber que més enllà dels teus ulls estaves tu construint un món ample i fèrtil tan sols per als dos. Llavors molts érem fascinats pel buit d’una residència d'amor articulat amb el nom comú de cada cosa. Vam haver de fer-ho mentre sentíem com el teu interior empresonava els membres i els castigava estrenyent i ofegant fins que vam començar a cavalcar-te per la teua pròpia petició. Sentirem que arribàvem a la glòria sense entrar, i ho van fer a poc a poc, immersos en aquella espera de la qual, perduts tantes vegades, no sabíem, mortals com som, prendre possessió d'un cos o d’un altre, camí o milotxa, però sempre amb el traç directe a les teues cuixes sense importar-nos la fel, el vinagre i tampoc la cendra calba. Victoriosos en les carícies de cada dia i estrangers en els teus desdenys, passions bregades i truncades, convulsos els llavis, ho saben, anuncien la invasió d'estranys fo

SON RECORDS, CLAR...

De sobte un dia, la terra fa bona olor, mare. Gràcies a tu fórem una aspiració, que no condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser vivents més que mortals, a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren, dels fills de la prohibició que sucumbeixen al nou magma, i també la dels que fugint, construeixen una residència d'amor articulat. I ens seguim mirant amb enyorança des de la riba, cercant ansiosos el nom comú de cada cosa, l'ésser per a la nostra vida, com feia aquell xiquet que vaig ser un dia, tan allunyat del que hui t’admira adormit en la mateixa verda canyada.  Hey ,  Jude , don't  make   it   bad . Calia precipitar-se cap al futur en el llindar del crit i l'esperança, a cavall de la insolència del sobtat vent, i em vaig perdre en el camí del passat conquistat pel teu gest. I de sobte tornes i anuncies tortures suaus, com la verònica. Proscrita, com si tot pogués recuperar el seu prodigiós encant, i cruixir de nou als adéus del pòrtic

SUMAR DE NOU.

Cansat de la guerra, mirava fregar a ma mare, mon pare cantava: Que reste-t-il de nos amours? França encara era tot allò que no teníem y confusament desitjàvem. Va ser, dit siga amb tot el respecte per als que no creiem en deu, la manera de voler viure sense maleir. Ara sabem que els somnis passen a ser records, per viure en pau amb els que vénen de lluny i són la perifèria de la vida. Buscava l’encontre amb la totalitat, amb el brot que concorre sempre a l’abast de la prohibició i la llicència. Una aspiració eterna i malifeta que condemna, reivindicant el dret pertorbador a ser vivents, fins i tot, més que mortals, el que és igual a escriure per ventura. De fet vivim des del moment en què vam somiar la nostra biografia, els cossos que es rendeixen a la prohibició i sucumbeixen al nou magma global, fins als que fascinats construeixen una residència d'amor cel·lular articulada, i no obstant això ens seguim mirant, enyorant des de la riba, buscant el nom comú de cada

SOM QUI SOM.

I vam de viatjar, fugint i dissipant-nos com torrentera a la deriva, temorosos i rebels enfront del teu confiscat desig de trencar la màgia, dilapidant estimes. Però el prodigi de la teua mirada, sempre controlant el tacte de la teua brusa, transcendia la nit, anunciant els trossos del món perdut i de nou érem el teu proïsme. Sovint, i no tan sols en somnis, tot allò que un dia i una nit no vam resoldre, potser per por o per amor mal entès, torna i gaire mai en el moment oportú car no sabem manipular-ho. Ni el fàstic ni la mirada trist i esgotada amb què ho rebem, ho fan fugir dels nostres dies. Llavors estarem adormits i plàcids per sempre sobre la suau línia evanescent que divideix i substitueix, fins que esgotats comprenem que, per un instant almenys, estimar-me és sotmetre'm i posseir-me és dominar-me. I et rendeixes en ple èxtasi carnal amb el meu reclam. Tot son lluites latents, misterioses anunciant mirades furtives. Què fer si t’estimo i

PAPALLONES BLAVES

Aquells temps que no vam viure també van marcar el nostre cos i ara ens demana comptes i el rostre, fins i tot el cor, segueix enyorant el petó desitjat i s’ajusten els ulls, tractant de recordar aquelles galtes.  Malauradament sempre tornen anunciant que encara  segueixen esperant amb diferents pits  o llavis,  però  amb la mateixa ànsia de desentranyar  el misteri  del qual fórem part. I tornen sempre.  Inevitablement  tornen, encara que ja sé que no val  la frescor d'unes natges acabades de modelar  per salvar  un món que vola sobre la parquedat  del borrissol  i el bolero del teu riure. Obvi que no es tracta  de cobrar el deute del diable enamorat  del pubis,  ni vull remoure allò que el temps  va ordenar en gestos,  renúncies i fragàncies  encara que la rosa dels vents  em porta a la parpella  i al cercle de la teua boca.  Al capdavall hi ha tants  somriures per descobrir  fins i tot dolors que  naufragar, que bé puc combregar  amb el blues  mestís del

D’UN PASSAT A LA CARTA.

Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre  el sembrat i t'allisares el cabell, cobrin-te de celestes colors i fins la rosada es va escampar, amb l’aletejar de papallones mentre que els teus genolls desencadenaven  l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura. Foren com albes de penombra, alcoves sense forrellats ni finestres, ni mirades, sense veu, però de foc i gel les fugides, sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard, el teler i l'enclusa alertes i tothom embolicats en oracions. Eren temps, al nostre país, de proclames, de amples promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents i d’un passat a la carta. Encara avui seguim sense tenir certesa sobre si ja ha arribat la llibertat. Impossible guardar algun vestigi de futur. Érem orfes de llum, tan sols les teues pupil•les d’una gata verda, el teu ventre bru fins que els dos,

JOCS DE FOLIA PARA VIOLA DA GAMBA

«Solamente sé que los caminos de retorno están cerrados». Celso Emilio Ferreiro Sin que nadie nos diera una explicación, observamos que el horizonte ya no huía, las dádivas de cada día quedaban prisioneras en el recinto del amor, se dormían, y entre las manos, como una naranja violeta, sus muslos nos sorprendieron, deslizándonos, cogidos del vértigo en ruinas, del amor a la desesperanza. Siempre creímos que habíamos ganado la batalla de qué era la verdad, pero la hambruna nos dice que perdimos al decidir quien la administraba. Fue como cuando, atentos a lo que nos dicen, olvidamos lo que callan, o las palabras ausentes que ordenan las instancias del universo y del barrio. Algunos, los más valientes, conjuraron los poderes para evitar las prohibiciones y a despecho de la rabia, fuimos nómadas en nuestra tierra fugitivos de nuestra casa. Vaciaron el significado y nos dejaron la rutina de la palabra que nos precede. Limpiamos con miel y aceite las huellas, p

EL RIESGO DE LA DIVINIDAD.

Hubo sus más y sus menos. Recuerdo que al mirarnos, alguien comentó que, aunque la vida nos había esparcido espléndida, en casi todos los mundos posibles habíamos nacido nardos, adecuados unos, insólitos otros. Al parecer, dijeron, nos habíamos comportado con la dignidad adecuada. Lo cierto es que todos veníamos cargados de historias, ajenas algunas, y aún había tiempo para resolverlas. Tal y como amaneció, ¿cómo pensar que nos robarían? Al fin suce dió que éramos como dijeron. Llegamos con volados de encaje, amplios, resueltos y acompañados, rociados, compañeros de la aurora blanca. Aún así, hubo que reportarnos, indagar para saber quién era cada cual. No fue fácil porque, aunque todos los golpes recibidos eran igual, no tenían el mismo origen y una frágil historia los cubría. Pero de nuevo las miradas nos identificaron. Horas después, días quizá, supimos que, aunque intentamos llegar desnudos y cubiertos de luz, teníamos los hombros hundidos de soportar recelos, malicias y consej

MÉS QUE TRISTOS, ATORDITS

Què podia fer? El meu amor segueix en vigília, lligat al sagrari de la teua capella, on vaig diluir la tendresa i salvarem la solitud, esperant el saldo del nostre sexe, subjectat pels luxuriosos silencis, prenyats d'albes verges i l'aldarull de la teua màgia amb el soroll de l'aigua fresca que pels teus cabells rossos i arrissats fugia. Contumaç i seduïda per la vida que sembra la teua volta i el ritme dels teus malucs embriagats. Sempre fórem com les elegants xiques i no sabíem res de fer l’amor, només masturbar al nostre nuvi o, extraordinàriament, a l'amant de la nostra mare, sempre tan ben plantat, com un pare s i mes no. Sí, fòbies i filies, la impudícia dels meus bells mugrons i les esculleres del teu pubis buscant el plaer absent. Però si dorm el sentinella, esfullant de nou les carícies, el laminar de la calor de la besada en els ravals de les galtes, potser demà, t'arribarà un vers, una mirada, un petó, fins i tot

L'ÚLTIM COMIAT.

Quina por, si un dia ens trobéssim, de cara i nuets amb la metafísica, malifeta i cremada per les brases de la Summa Theologiae, plorada per un nu i verge dominic, perdut en l'erotisme del gòtic flamíger, aquell que concorre sempre que les llicències del caos s’obliden. I encara que benvolguts pels deus, per allà on encara avui naveguen junts, mai ningú sabrà si vaig ser l'home providencial o tant sols el teu fill. Com saber-ho? Entre port i port saben que veníem d'un mateix asteroide la darrera volta que ens besàrem, que miraves com un llampec d'esperança obert al descans dels déus i que s’adherí a la meua pell el darrer mandat teu, desitjant-me la sort de ser feliç. La teva absència, que no hipotètica mort, ens abocà a un rerefons epistemològic sense aparent causa, a una plenitud efímera i al plàcid absurd del foc que suau ens crema fins la mort. Saps? Camus ens espera al final del buit Infinit. Ara ho sento més a prop i fins i