miércoles

HOMENATGE A MIGUEL HERNÁNDEZ

Ahir, 28 de Març va ser l'aniversari de la mort de Miguel Hernández. Tal vegada no es pot fer més del que es fa per part dels responsables polítics i socials. Són mals temps per a aquesta classe de reivindicacions i homenatges. Jo reconec que em rellisquen molt els aniversaris de tot tipus, que els meus records i sentiments circulen una mica eixelebrats i sense data, Però per múltiples motius, Miguel ha sigut i segueix de company en moltes circumstàncies que van més de la seua obra poètica. Però en aquesta ocasió he de confessar que en llegir ahir que era el seu aniversari, vaig recordar un poemilla que vaig escriure en la presó, quan tenia l'edat a la qual va morir Miguel, de manera que ho he rescatat per als qui no ho coneixíeu.


Estimat Miguel,

Fa una estona han tocat silenci
m´he quedat sol a cel.la.
Van a fer-te un homenatge.
Estudiosos poetes eloqüents parlaran de la teua obra
i cobriran la teua vida.
Xicots entusiasmats et deixaran flors
i potser et dedicaran una plaça al teu poble.
Ja veus, van a coronar-te.
Discursos, estudis, homenatges, records, dedicatòries...
T´ha arribat la glòria Miguel, la glòria.
Als homes sense adjectius els fan un monument
o els fiquen a la presó.
Tan se val.
Mentrestant, els ramats que tu cuidaves
i les terres que jo he solcat
sembla que son dels mateixos.
Fins i tot, les presons són les mateixes i els que les moren també.
Ja saps el que passa.
Paraules, paraules, paraules... i musiquetes.
No t´enfades i acut, si pots.
No tot serà xanguet.
Des de la presó,

un abraç, Miguel.

jueves

Del Big Bang al Big Crunch. (A la recerca del subjecte perdut) ( Fragment II).

Ja sé que allò que és nostre són els mims rivetejats 
que púdica cobreixesamb una brusa llarga de punt blau xinés de cisa americana, i que no cal desesperar si no arribem al vell èxtasis. Ja veus, tot això nosaltres que tant ens vam voler. doncs no sempre, ja ho saps massa bé, la forma es conforma al fons de manera que siguen 
la teua meitat i la meua gana la recerca de tot allò complementari, mes enllà de la teua pell, 
i no passar mai a ser record ni futur, solament llum. 
El tresor verge que guarda els teus secrets, recobert 
de normes, atrinxerat en fronteres desapassionades, transcendint inhibicions, propiciant l'assalt més enllà 
de la invasió que planegem, cada pas de cada dia, 
sobre els confins del teu reducte per què l'herència 
de futur administrés la possessió com si ella fos la sorra verge d'ocre translúcid i tu,encara excessivament dona, fores un dia deessa bruixa, després mare i amant 
i encara que et resisteixes, verge inconscientment gestant i promíscua.