D’UN PASSAT A LA CARTA.
Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre el sembrat i t'allisares el cabell, cobrin-te de celestes colors i fins la rosada es va escampar, amb l’aletejar de papallones mentre que els teus genolls desencadenaven l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura. Foren com albes de penombra, alcoves sense forrellats ni finestres, ni mirades, sense veu, però de foc i gel les fugides, sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard, el teler i l'enclusa alertes i tothom embolicats en oracions. Eren temps, al nostre país, de proclames, de amples promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents i d’un passat a la carta. Encara avui seguim sense tenir certesa sobre si ja ha arribat la llibertat. Impossible guardar algun vestigi de futur. Érem orfes de llum, tan sols les teues pupil•les d’una gata verda, el teu ventre bru fins que els dos,