- (QUI SAP QUAN...)


Férem recompte i observarem que amb prou feines queda
res d’allò que un dia va ser important. Estranyats, seguim en peu
amb la voluntat d’apagar-nos junts, enfonsar-nos alhora que
el nostre món, on tantes coses dipositem i conformen l'hàbitat.
Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que
ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau
de les aiguamarines dels bells ulls, temorosos de germinar en
les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels 
teus carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen
dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols, 
que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys 
que encara m'estimes i et blanquejaré la casa, balancejant-te,
malgrat l'erm lunar del Tallat roig que transparenta els límits arcans
i reprendré la vida i negociaré la mort. L’horitzó, prenyat, calla.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN