Quid pro quo.

Qui ho diria, però sempre fórem com les elegants
xiques dels anys vint i no sabíem res de fer l’amor,
només de masturbar al nostre nuvi, però també
extraordinàriament, emparats pel mite d'Electra, fer
una suau fel·lació a l'amant de la nostra bella mare,
sempre tan ben plantat. Fou més tard que els meus
bells mugrons i els monticles del teu pubis buscaren
el plaer distret. Però dormia el sentinella, desfullant
de nou les carícies, laminant la calor de la besada
en els ravals de les galtes. Potser demà t’arribarà
un vers, una mirada llarga, fins i tot potser un gest
de complicitat desheretat i tèrbol. Perduts o trobats
són dies esquerps i sense pluja, impotents. Diríem
que mal nascuts. Dies abatuts, mal malhumorats.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN