lunes

TOC DE DIANA

Per a què mentir-nos, sempre hem estat tan esplèndids i adornats per cilicis, presos del ventre adormit, rodó i perfecte com un somni. I purs també, igual que la set enamorada dels múltiples enllaços de la pell. Com qualsevol miracle imprevist, gairebé impossible banderí d'exèrcits d'incerta riba. Unes vegades invasors, altres patriotes, sempre enganyats. Sorpresos del poder que exhibíem, no vam poder entendre'ns fins que substituirem el nombre per l'ordre. Des de llavors ens entusiasmava i buscàvem tot allò que succeïa passejant-nos emboçats amb el mantell de la ciència. Parlar, doncs, de l'amor, el nostre, sense definir de què i com i per què i a pesar nostre allunyar-nos del mar que crèiem únic? Hauria estat tan banal com parlar de la mort sense caure en el desordre, sense convertir-nos en un símbol sense gairebé referències, cobert de lloances i negacions, esbarzers adolescents, sense picaportes, només vents. Una nova icona a la qual adorar. Potser hàgim de seguir caminant sabent que són infinits els teus adjectius i que mai aconseguiran descobrir-nos la individualitat del substantiu. Cal renunciar al valor per a gaudir del que existeix? Però no t'alarmis, no és que pateixis un desajust (qui no?), és que tot canvia i pertoca que saltes sobre tu mateixa o inicies, si vols, el tram final del descans. Ara, de nou sonen els tambors de guerra. Hi haurà tropa per avançar?

No hay comentarios: