TOC DE DIANA
Per a què mentir-nos, sempre hem estat tan
esplèndids i adornats per cilicis, presos del ventre adormit, rodó i perfecte
com un somni. I purs també, igual que la set enamorada dels múltiples enllaços
de la pell. Com qualsevol miracle imprevist, gairebé impossible banderí
d'exèrcits d'incerta riba. Unes vegades invasors, altres patriotes, sempre
enganyats. Sorpresos del poder que exhibíem, no vam poder entendre'ns fins que
substituirem el nombre per l'ordre. Des de llavors ens entusiasmava i buscàvem tot
allò que succeïa passejant-nos emboçats amb el mantell de la ciència. Parlar,
doncs, de l'amor, el nostre, sense definir de què i com i per què i a pesar
nostre allunyar-nos del mar que crèiem únic? Hauria estat tan banal com parlar
de la mort sense caure en el desordre, sense convertir-nos en un símbol sense gairebé
referències, cobert de lloances i negacions, esbarzers adolescents, sense
picaportes, només vents. Una nova icona a la qual adorar. Potser hàgim de
seguir caminant sabent que són infinits els teus adjectius i que mai
aconseguiran descobrir-nos la individualitat del substantiu. Cal renunciar al
valor per a gaudir del que existeix? Però no t'alarmis, no és que pateixis un
desajust (qui no?), és que tot canvia i pertoca que saltes sobre tu mateixa o
inicies, si vols, el tram final del descans. Ara, de nou sonen els tambors de
guerra. Hi haurà tropa per avançar?
Comentarios