DUBTES.

Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre el sembrat i t'allisares el cabell, cobrint-te de celestes colors i a la rosada es va dissoldre, amb l’aletejar de papallones, mentre que els teus genolls desencadenaven l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura. Foren com estances de penombra, alcoves sense forrellats ni finestres, ni mirades. Sense veu, però de foc les fugides, sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard, el teler i l'enclusa alerta, tothom embolicats en oracions. Eren temps, al nostre país, de proclames, d’amplíssimes promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents i d’un passat a la carta. Hui som orfes de la mà de Sísif.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN