G. FAURÉ.

Sentint el rèquiem, com oblidar el plaer d’uns llençols
de cotó frescs, sentir i veure a l’alba com sagna i plora
el nostre mar, apreciar la teua pell assolellada i els ulls,
núvols rojos en un cel anyil, i besar-te els genolls, tots dos
acaronats pel fandango de Boccherini. Soldat de tantes
guerres, et pintava cada dia i et despullava cada nit, derrotat.

Miraculosament, alguns anys després, tot està en ordre;

els carrers posats, el cel inicia l'habitual mostra de núvols

tots els dies mentre un xiquet flac en la vella cantonada
demanant almoina ens somriu, provocant llàstima, dolor
o potser odi. No pense en el color de l’instant, més aviat

crec que és un error d’un Deu que mostra la cara cruel

i quotidiana. Potser ell no comprendrà mai perquè m'allunye.
Però tu que pots, torna i viu; a mi ni el gest em queda.