D’UN PASSAT A LA CARTA.

Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre 
el sembrat i t'allisares el cabell, cobrin-te de celestes
colors i fins la rosada es va escampar, amb l’aletejar
de papallones mentre que els teus genolls desencadenaven 

l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de
la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta
que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura.
Foren com albes de penombra, alcoves sense forrellats
ni finestres, ni mirades, sense veu, però de foc i gel les fugides,
sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard,
el teler i l'enclusa alertes i tothom embolicats en oracions.
Eren temps, al nostre país, de proclames, de amples
promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents
i d’un passat a la carta. Encara avui seguim sense tenir
certesa sobre si ja ha arribat la llibertat. Impossible
guardar algun vestigi de futur. Érem orfes de llum,
tan sols les teues pupil•les d’una gata verda, el teu ventre
bru fins que els dos, amagats en el senyal, guardàvem
la fragància de les nostres nits en la cantonada de la lluna.
Encara així, amb la tendresa quartejada a trompades,
t'estimava en nombroses ocasions, i Kant amb prou feines
em deixava temps per voler-te. Tant i tant ho vaig intentar
que en algun moment vaig sentir el teu pubis allunyant-se
i tornant a mirar la meua estranyada cara, em vas dir
que estaves perduda entre tantes llums i que mai havies
sentit tant de vertigen. Noves llàgrimes, de confús gust,
tancaren aquella intromissió en el dubtós nucli del plaer.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN