L'ÚLTIM COMIAT.
Quina por, si un dia ens trobéssim,
de cara i nuets amb la metafísica, malifeta
i cremada
per les brases de la Summa Theologiae,
plorada
per un nu i verge dominic, perdut en
l'erotisme
del gòtic flamíger, aquell que concorre
sempre que
les llicències del caos s’obliden. I
encara que benvolguts
pels deus, per allà on encara avui
naveguen junts,
mai ningú sabrà si vaig ser l'home
providencial
o tant sols el teu fill. Com saber-ho?
Entre port i port saben que veníem
d'un mateix asteroide la darrera volta
que ens besàrem,
que miraves com un llampec d'esperança
obert al descans dels déus i que s’adherí
a la meua pell
el darrer mandat teu, desitjant-me la
sort de ser feliç.
La teva absència, que no hipotètica
mort, ens abocà
a un rerefons epistemològic sense
aparent causa,
a una plenitud efímera i al plàcid
absurd
del foc que suau ens crema fins la
mort. Saps? Camus
ens espera al final del buit Infinit.
Ara ho sento
més a prop i fins i tot el teu record
és amable
i la porta resta oberta de bat a bat. I
deus saber,Mare,
que la meva estimada descansa en un
llit més ample
que aquell on t'adormires en l'últim
comiat.
Comentarios