L'ÚLTIM COMIAT.

Quina por, si un dia ens trobéssim,
de cara i nuets amb la metafísica, malifeta i cremada
per les brases de la Summa Theologiae, plorada
per un nu i verge dominic, perdut en l'erotisme
del gòtic flamíger, aquell que concorre sempre que
les llicències del caos s’obliden. I encara que benvolguts
pels deus, per allà on encara avui naveguen junts,
mai ningú sabrà si vaig ser l'home providencial
o tant sols el teu fill. Com saber-ho?
Entre port i port saben que veníem
d'un mateix asteroide la darrera volta que ens besàrem,
que miraves com un llampec d'esperança
obert al descans dels déus i que s’adherí a la meua pell
el darrer mandat teu, desitjant-me la sort de ser feliç.
La teva absència, que no hipotètica mort, ens abocà
a un rerefons epistemològic sense aparent causa,
a una plenitud efímera i al plàcid absurd
del foc que suau ens crema fins la mort. Saps? Camus
ens espera al final del buit Infinit. Ara ho sento
més a prop i fins i tot el teu record és amable
i la porta resta oberta de bat a bat. I deus saber,Mare,
que la meva estimada descansa en un llit més ample

que aquell on t'adormires en l'últim comiat.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

HACE TIEMPO QUE TE ESPERABA... -DIJO MARLOWE-.