L'ÚLTIM COMIAT.

Quina por, si un dia ens trobéssim,
de cara i nuets amb la metafísica, malifeta i cremada
per les brases de la Summa Theologiae, plorada
per un nu i verge dominic, perdut en l'erotisme
del gòtic flamíger, aquell que concorre sempre que
les llicències del caos s’obliden. I encara que benvolguts
pels deus, per allà on encara avui naveguen junts,
mai ningú sabrà si vaig ser l'home providencial
o tant sols el teu fill. Com saber-ho?
Entre port i port saben que veníem
d'un mateix asteroide la darrera volta que ens besàrem,
que miraves com un llampec d'esperança
obert al descans dels déus i que s’adherí a la meua pell
el darrer mandat teu, desitjant-me la sort de ser feliç.
La teva absència, que no hipotètica mort, ens abocà
a un rerefons epistemològic sense aparent causa,
a una plenitud efímera i al plàcid absurd
del foc que suau ens crema fins la mort. Saps? Camus
ens espera al final del buit Infinit. Ara ho sento
més a prop i fins i tot el teu record és amable
i la porta resta oberta de bat a bat. I deus saber,Mare,
que la meva estimada descansa en un llit més ample

que aquell on t'adormires en l'últim comiat.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN