domingo

TOTS ELS CAMINS A CASA DORMEN.

Pogué ser el principi d'un llarg encontre, però fou un desideràtum,
un eclipsi lunar. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu, 
la cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera 
l’adolescència famolenca. Llavors teníem, amb l’infern
de front, la tendresa sòrdida i oculta sota l'horitzó. Era la porta per
on fugíem de velles alcoves amb forrellats, sense sol, i de les mirades 
temoroses del contrallum. Alertes si fos necessari, estesos a assecar
els cors, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat, 
trepitjada durant  llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar
i encongits ens cobríem amb sacrílegs barrets, pregàries buides des
del fons de la maresma del dubte. El senyor dormia i les urgències 
cegues transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparèixer, 
com si fórem un dasein deixat de la mà de Heidegger, aquell
exacte testimoni del poeta fronterer remugant entre les ombres.
Tot com un presagi, amb les teues mans insomnes, i sense saber
que fer amb la joventut que va ser el meu recer, i la teua pell.
Molt després, a deshora, em vaig adonar que l’admiració
que professava cap a l’amic no era mes que el ocult desig
de ser posseït. Els espais imprudents, com aquells petons
que il·luminaven el teu somriure i els meus llavis, qui sap qui
ara els guanya i ens perd, doncs la teua absència ens deixa
com una mar sense vaixells, com la nit enamorada del dia
i els oblidats núvols del trànsit, el camp infinit o el cor sense
desvaris. Tot eren seqüències de naturalesa morta (Omnia
mors aequat) per a nosaltres, mentre que el fascio enalteix a Giotto.


No hay comentarios: