martes

CASABLANCA.

A hores d’ara els dos sabem que, com sempre, res passa perquè sí
i tot el que vivim deixa traça, potser com el ganivet en l’aigua.
Només cal lamentar que tantes coses no passen quant calia,
sinó quan qui sap qui així ho vol, arrossegant-nos a la tristesa.
Doncs bé; que siga qui vulga. Nosaltres ho intentàrem.
El que mai no podrà ningú, de qualsevol manera que ho miren,
és furtar-nos els records que cuidadosament guardem en la pell,
d’aquelles nits sultanes a les torres de Taraudant,
observant el jardí de les hurís nues, baix la lluna moruna del desert,
i l’albada color or sobre els teus pits, contemplats pels seus ulls blaus.
Ara, com que sembla que la vida vol continuar rodant, insensible,
si tu vols, abans que s’apaguen les faroles i ens demanen comptes el veïnat,
pujarem al tren del futur junts, amb la nostra gent i el seu dol.
En qualsevol cas, estimada Mireia, a nosaltres sempre ens quedarà
la voluntat de seguir vivint arriscadament, al tall de la navalla,
eixugant els dies i les nits, i des d’un llit o sobre la pinassa verda,
mirar el món com dos adolescents que dormen, de nou a Casablanca.

No hay comentarios: