Así es, si así os parece..

I vam de viatjar, fugint i dissipant-nos com torrentera a la deriva, temorosos i rebels enfront del teu confiscat desig de trencar la màgia, dilapidant estimes. Però el prodigi de la teua mirada, sempre controlant el tacte de la teua brusa, transcendia la nit, anunciant els trossos del món perdut i de nou érem el teu proïsme. Sovint, i no tan sols en somnis, tot allò que un dia i una nit no vam resoldre, potser per por o per amor mal entès, torna i gaire mai en el moment oportú car no sabem manipular-ho. Ni el fàstic ni la mirada trist i esgotada amb què ho rebem, ho fan fugir dels nostres dies. Llavors estarem adormits i plàcids per sempre sobre la suau línia evanescent que divideix i substitueix, fins que esgotats comprenem que, per un instant almenys, estimar-me és sotmetre'm i posseir-me és dominar-me. I et rendeixes en ple èxtasi carnal amb el meu reclam. Tot son lluites latents, misterioses anunciant mirades furtives. Què fer si t’estimo i...

Aquells temps que no vam viure també van marcar el nostre cos i ara ens demana comptes i el rostre, fins i tot el cor, segueix enyorant el petó desitjat i s’ajusten els ulls, tractant de recordar aquelles galtes.  Malauradament sempre tornen anunciant que encara  segueixen esperant amb diferents pits  o llavis,  però  amb la mateixa ànsia de desentranyar  el misteri  del qual fórem part. I tornen sempre.  Inevitablement  tornen, encara que ja sé que no val  la frescor d'unes natges acabades de modelar  per salvar  un món que vola sobre la parquedat  del borrissol  i el bolero del teu riure. Obvi que no es tracta  de cobrar el deute del diable enamorat  del pubis,  ni vull remoure allò que el temps  va ordenar en gestos,  renúncies i fragàncies  encara que la rosa dels vents  em porta a la parpella  i al cercle de la teua boca.  Al capdavall hi ha tants...