SUMAR DE NOU.



Cansat de la guerra, mirava fregar a ma mare, mon pare cantava:
Que reste-t-il de nos amours? França encara era tot allò que no
teníem y confusament desitjàvem. Va ser, dit siga amb tot el respecte
per als que no creiem en deu, la manera de voler viure sense maleir.
Ara sabem que els somnis passen a ser records, per viure en pau amb
els que vénen de lluny i són la perifèria de la vida. Buscava l’encontre
amb la totalitat, amb el brot que concorre sempre a l’abast de la prohibició
i la llicència. Una aspiració eterna i malifeta que condemna, reivindicant
el dret pertorbador a ser vivents, fins i tot, més que mortals, el que és igual
a escriure per ventura. De fet vivim des del moment en què vam somiar
la nostra biografia, els cossos que es rendeixen a la prohibició i sucumbeixen
al nou magma global, fins als que fascinats construeixen una residència
d'amor cel·lular articulada, i no obstant això ens seguim mirant, enyorant
des de la riba, buscant el nom comú de cada cosa, l'ésser per a la vida.


Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN