TOTS ELS CAMINS A CASA DORMEN.
Pogué ser el principi d'un llarg encontre, però fou un desideràtum, un eclipsi lunar. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu, l a cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera l’adolescència famolenca. Llavors teníem, amb l’infern de front, la tendresa sòrdida i oculta sota l'horitzó. Era la porta per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, sense sol, i de les mirades temoroses del contrallum. Alertes si fos necessari, estesos a assecar els cors, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat, trepitjada durant llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte. El senyor dormia i les urgències cegues transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparèixer, com si fórem un dasein deixat de la mà de Heidegger, aquell exacte testimoni del poeta fronterer ...