Así es, si así os parece..

Ahir, 28 de Març va ser l'aniversari de la mort de  Miguel  Hernández. Tal vegada no es pot fer més del que es fa per part dels responsables polítics i socials. Són mals temps per a aquesta classe de reivindicacions i homenatges. Jo reconec que em rellisquen molt els aniversaris de tot tipus, que els meus records i sentiments circulen una mica eixelebrats i sense data, Però per múltiples motius,  Miguel  ha sigut i segueix de company en moltes circumstàncies que van més de la  seua  obra poètica. Però en aquesta ocasió he de confessar que en llegir ahir que era el seu aniversari, vaig recordar un  poemilla  que vaig escriure en la presó, quan tenia l'edat a la qual va morir  Miguel , de manera que ho he rescatat per als qui no ho coneixíeu. Estimat Miguel, Fa una estona han tocat silenci m´he quedat sol a cel.la. Van a fer-te un homenatge. Estudiosos poetes eloqüents parlaran de la teua obra i cobriran la teua vida. Xicots ent...

Ja sé que allò que és nostre són els mims rivetejats  que púdica cobreixes amb una brusa llarga de punt blau xinés de cisa americana, i que no cal  desesperar si no arribem al vell èxtasis. Ja veus, tot això nosaltres que tant  ens vam voler. doncs no sempre, ja ho saps massa bé, la forma es conforma  al fons de manera que siguen  la teua meitat i la meua gana la recerca de tot  allò complementari, mes enllà de la teua pell,  i no passar mai a ser record ni  futur, solament llum.  El tresor verge que guarda els teus secrets, recobert  de normes, atrinxerat en fronteres desapassionades, transcendint  inhibicions, propiciant l'assalt més enllà  de la invasió que planegem, cada  pas de cada dia,  sobre els confins del teu reducte per què l'herència  de futur  administrés la possessió com si ella fos la sorra verge d'ocre translúcid i tu, encara excessivament dona, fores un dia deessa bruixa, després m...