LA SINDROME DE LA BOVARY
Igual que la Verònica. Proscrita,
com si totes les teues
natges ens sorprengueren i àdhuc
avui ens perdem en
el teu sempre verge bosc. Qui
diria que els teus amplis
excessos tan humans, van ser amb
els teus centelleigs,
mons que fugien i dels quals
fores la porta? I no obstant
cal estimar la derrota de la
casada insatisfeta, tan fidel
lectora de la síndrome de la
Bovary, a mà de la femella.
Què podíem fer? El nostre amor segueix
en vigília, lligat
al sagrari, a la universal
capella on s’ha diluït la tendresa.
Hem perdut la solitud, esperant
el xiulit del nostre vent,
subjectats pels luxuriosos
silencis, d'albes verges un dia,
embadalits per la màgia del
soroll d'aigua fresca que pels
teus cabells rossos fugia. Ara hi
ha una noia que vol viure
i truca a la porta del temple
mentre mires la posta de sol.
Comentarios