LA SINDROME DE LA BOVARY
Igual que la Verònica. Proscrita, com si totes les teues natges ens sorprengueren i àdhuc avui ens perdem en el teu sempre verge bosc. Qui diria que els teus amplis excessos tan humans, van ser amb els teus centelleigs, mons que fugien i dels quals fores la porta? I no obstant cal estimar la derrota de la casada insatisfeta, tan fidel lectora de la síndrome de la Bovary, a mà de la femella. Què podíem fer? El nostre amor segueix en vigília, lligat al sagrari, a la universal capella on s’ha diluït la tendresa. Hem perdut la solitud, esperant el xiulit del nostre vent, subjectats pels luxuriosos silencis, d'albes verges un dia, embadalits per la màgia del soroll d'aigua fresca que pels teus cabells rossos fugia. Ara hi ha una noia que vol viure i truca a la porta del temple mentre mires la posta de sol.