Así es, si así os parece..

  Con las destartaladas gabardinas sucede casi todo y las deterioradas bufandas lo explican. Sin embargo, todo queda tan lejos que a duras horas podría decirte que sueño. Nadie sabe por qué, pero apenas hay luz y acariciado por la tramontana cruzo la ciudad. Ella llora cuando no duerme y al otro lado, hay sábanas de lino que la envuelven mientras esperas el sueño y te pierdes, apurada la copa de vino, entre anónimos versos. Solo tu entrepierna te hará eterna si duermes como es debido. En realidad todos sabemos que la ciudad no es eterna, que solo durará tanto como el más joven de sus hijos, y tú, tan hermosa y buena madre, sólo mientras yo te recuerde. Por una infinita alta mar te quedaste con los recuerdos ligeramente caídos y confundidos, entre la brisa y el salitre. Aun así tuviste la evidencia de que el roce de mis labios en tus mejillas era un gesto de tímido homenaje, como si el tiempo disuelto en los destellos fuera nuestro futuro, voluble hasta la crueldad como suelen ser t...

  Tots dos fórem com un presagi entre les ombres  càlides de les teues mans insomnes, i sabíem  què fer amb la teua joventut que era el meu recer.  Molt de temps després, a deshora, et vas adonar  que l’admiració que professàvem no era més que  l'ocult desig –quàntic?- de ser posseïts per tothom- Els espais imprudents, com aquells petons que  il·luminaven el teu somriure i els nostres llavis.  Qui sap ara qui els guanya o els perd, doncs la teua  absència ens deixa com una mar sense vaixells,  com la nit enamorada del dia i els oblidats núvols  del trànsit, el camp infinit del cor sense desvaris.  Tot eren seqüències mortes (Omnia mors aequat)  Mentre, el fascio encara enalteix a Giotto i a la creu

  Había razones de toda índole y énfasis para vivir. Por eso cuando te vimos, tan dentro de ti mismo, ambos supimos que éramos amantes y viejos. Y no solo por tanto como nos preguntábamos, también porque los dos queríamos, aún entonces, ser una obra abierta. Quien sabe hacia dónde. Así tan formales, comprobamos el contenido y la pertinencia del testimonio abierto de quien, tan insensato como estratega, tuvo que amar, virgen y somnoliento sobre el burdel de la vida. Guerra de posiciones, diría la profesora, molesta, despreciando la periferia y la extensión del amor. ¡Tan heterogéneos caminos para llegar aquí¡  

Hubo sus más y sus menos. Recuerdo que al mirarnos alguien comentó que, aunque la vida nos había esparcido, espléndida, por casi todos los mundos posibles, habíamos nacido nardos, adecuados unos, insólitos otros. Al parecer, dijeron, nos habíamos comportado con la dignidad adecuada. Lo cierto es que todos veníamos cargados de historias, ajenas algunas, y aún había tiempo para resolverlas, pero tal y como amaneció  ¿cómo pensar que nos robarían? Al fin sucedió que éramos como dijeron. Imposible esconderte, amor.

Llegamos con volados de encaje, amplios,  resueltos y acompañados, rociados,  compañeros de la aurora blanca.  Hubo que reportarnos, indagar para saber  quién era cada cual. Ya sabes… No fue fácil  porque, aunque todos los golpes recibidos  eran de parecido volumen, no tenían  el mismo origen y una frágil historia los cubría.  Pero de nuevo las miradas nos identificaron.  Horas después, días quizá, supimos que,  pese a intentar sobrevenir desnudos y cubiertos de luz,  teníamos los hombros hundidos de soportar  prejuicios, malicias y consejos, de sublimar deseos,  y habíamos aprendido a contar nuestra historia  montados sobre el vaivén del apetito y asumir,  como si de una condena hablásemos, nuestro futuro inestable. 

Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre el sembrat i t'allisares el cabell, cobrint-te de celestes colors i a la rosada es va dissoldre, amb l’aletejar de papallones, mentre que els teus genolls desencadenaven l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura. Foren com estances de penombra, alcoves sense forrellats ni finestres, ni mirades. Sense veu, però de foc les fugides, sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard, el teler i l'enclusa alerta, tothom embolicats en oracions. Eren temps, al nostre país, de proclames, d’amplíssimes promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents i d’un passat a la carta. Hui som orfes de la mà de Sísif.

Decía Jacques Derrida, que hasta al poeta más metódico y analítico le era imposible tener plena conciencia del contenido total de su poema o escrito porque el contenido de la estructura lingüística que se genera en su propia creación supera la pretensión consciente del autor y lo desborda. De ser así, en rigor el poema tendría tantos posibles significados como lectores y en un nuevo orden, tantos genéricos significados como momentos históricos transite y sus sistemas de valores dominantes. Algo de esto hay cuando más de un estudioso del fenómeno literario reclama, desde hace años, la necesidad de una historia de la literatura desde el punto de vista del lector. Se trataría no tanto de intentar saber el significado de un poema de Fray Luis de León, atendiendo a la pretensión del poeta, como de saber qué entendieron los lectores de su tiempo y desde el siglo XVI hasta nuestros días respecto del poema o del conjunto de su obra. Difícil tarea, pero sin resolver la cual apenas llegaremos ...

"Vendrá la guerra, tengo que irme. No me olvides."                                                                                              Arvo Turtiainen Con el ritmo que marca el tiempo, perdida la sonrisa, hemos crecido de la mano de la utopía y de la nada. Si tropezamos con otros, fue de tanto mirarnos y porque los días son, de vez en cuando, una ciénaga. En algunas ocasiones, cuando la tentación arrastra, cuando el futuro amanece confundido con el pasado y no basta nombrar algo para que exista, digo que, cuántas verdades pugnan por abrazarnos, cuántos valores solo medio dormidos renacen, Seguís muriendo y en interrumpida diáspora dejáis huecos imposibles frente al otro y al verbo, y marcháis como llegasteis, inesperadamente. ...

No ens van deixar ser d'acord amb el que hi havia. Volien guanyar les icones mal parides i mal prenyades, per aquells que estranyament un dia tractàvem, com si fossin nostres. Els símbols que ens va enviar el subconscient, enarborats i acompanyant suggeriments aliens de mans de resolucions màgiques, no els vam saber entendre'ls. Algú ens va empènyer intentant salvaguardar el que teníem oblidat per tot arreu, i un dia, en un instant de lucidesa, ens trontollen. Incendiats i atemorits, parlem d'una traïció després de rosegar durant anys el feix i el revés. Quant de temps perdut per arribar a la terra on dormen els morts des de l'inici de la història. Heretges, guardians de l'amor, lligats de mans, decidirem deixar la por en llibertat i aconseguir l'acoblament dels cossos sobre colors plans i trobar-nos envoltats per l'art del Bosco.

Sentint el rèquiem, com oblidar el plaer d’uns llençols de cotó frescs, sentir i veure a l’alba com sagna i plora el nostre mar, apreciar la teua pell assolellada i els ulls, núvols rojos en un cel anyil, i besar-te els genolls, tots dos acaronats pel fandango de  Boccherini . Soldat de tantes guerres, et pintava cada dia i et despullava cada nit, derrotat. Miraculosament, alguns anys després, tot està en ordre; els carrers posats, el cel inicia l'habitual mostra de núvols tots els dies mentre un xiquet flac en la vella cantonada demanant almoina ens somriu, provocant llàstima, dolor o potser odi. No pense en el color de l’instant, més aviat crec que és un error d’un Deu que mostra la cara cruel i quotidiana. Potser ell no comprendrà mai perquè m'allunye. Però tu que pots, torna i viu; a mi ni el gest em queda.

Tal vegada tots dos som un lleu miratge sobre un món que s'acaba,  una aposta fallida a la recerca d’una mala còpia de l'amor perdut i el laberint de la fe. On  Take   this   Waltz ? Cap verge tornarà a nàixer sota una olivera a la mediterrània perquè sembla com si, perdut el temps, els dies son ni ombres del que foren. Va ser el verb i les seues analogies qui ens van fer accessibles i amb prou feines  aconseguirem simular ser amants, una mena de la realitat que  compartim . Esgotades les raons, la besada fou la pueril transgressió nostra, però ahir vam recordar l'hivern i ho férem somrient  per   l' estabilitat de la vesprada i l'obscè desafiament dels teus ulls. Hi ha dies que ens venen a la memòria les més insospitades bogeries, ens fan dubtar que potser no calia aquell dia ni tan sols pensar-les, però res és com ho pareix. I arriben de nou quan la llum pren força. Mai ve de sobra la llum que ens il·lumina però que obliqua ...

No sabíem molt bé cap a on, però la vida semblava fugir d’allò que un dia vam ser, del que estimàvem, fins i tot del que volguérem ser. I encara anem buscant al palp, cansats de mirar. Recorde que durant molts anys de la meua llarga adolescència, potser per ser massa egoista, els déus van deixar d'estimar-me. Abraçats com amants que érem, per demostrar-li el meu amor, animal com sóc a la fi i la postra, el vaig deixar, penetrar-me com feien els homes, respectuosament, amb la primera amant verge. Per més senyals, el tirà encara passejava pel meu carrer, sota pal·lis, rodejat pels canonges. Amb la tendresa quartejada t'estimava en nombroses ocasions, però   Kant no em deixava temps per voler-te. Quan ho vaig intentar vaig sentir el teu alé allunyant-se.

Qui ho diria, però sempre fórem com les elegants xiques dels anys vint i no sabíem res de fer l’amor, només de masturbar al nostre nuvi, però també extraordinàriament, emparats pel mite d'Electra, fer una suau fel·lació a l'amant de la nostra bella mare, sempre tan ben plantat. Fou més tard que els meus bells mugrons i els monticles del teu pubis buscaren el plaer distret. Però dormia el sentinella, desfullant de nou les carícies, laminant la calor de la besada en els ravals de les galtes. Potser demà t’arribarà un vers, una mirada llarga, fins i tot potser un gest de complicitat desheretat i tèrbol. Perduts o trobats són dies esquerps i sense pluja, impotents. Diríem que mal nascuts. Dies abatuts, mal malhumorats.

Naixen sense aparent causa, amb plenitud efímera i plàcida, sense mes objectiu que trobar aquell estrany foc que suau ens cremarà, buscant el seré lloc allà on Camús ens espera. Fins ara tots els teus  records   eren  amables i la porta resta oberta de bat a bat. Vull que sàpigues mare, que la estimada meua descansa en un llit més ample  que  aquell on t'adormires en l'últim comiat, coberta de petons. Diríem que fa bona olor la terra que compartim, que gràcies a tu fórem una aspiració,  lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser  més que mortals, a escriure la biografia dels que s’enamoren,  dels fills que encara que cecs procuren no sucumbir al magma,  i també la dels que fugint, construeixen una residència suau  d' amor articulat i pequem set vegades al dia. I seguim mirant, enyorant  la  riba plena de canyes.  Hey ,  Jude , don't  make   it   bad ....

Pedían soluciones y ofrecimos caminos, abandonamos y muchos nos siguieron, y un día descubrimos que detrás de cada mal uso hay una beneficencia. Lentamente nos desplazamos de la vigilia al desencanto, sin casi mutilarnos, tratando de borrar los largos espacios temporales, anónimos casi siempre. Volvimos al meandro pidiendo maneras de reintegrarnos al universo, a la nostalgia y al poniente que enrojecía el pórtico de nuestras noches. Descubrimos la prohibición, la complicidad, la licencia, las perversiones, y en el riesgo, nunca supimos si éramos un eslabón necesario o un accidente, tampoco qué llegaríamos a ser si al amanecer solo fuésemos la suma de tantos. Asumimos el riesgo de ser, a veces, ignorados, pero siempre desestimados, y fue que, rodeados por el rumor, se dispersaron los conflictos y la memoria. Construimos una residencia articulada con el nombre común de cada cosa. Desde entonces, lo sabes, te plagio  y solo puedo...

La plasticitat, el treball en red i la versatilitat de l’acció quotidiana de les neurones fan que recordar i imaginar siguen dos coses molt paregudes, per això reconstruir el passat i endevinar el futur son uns treballs neurals molt afins, doncs les neurones treballen amb símbols molt semblants. La memòria no es un registre fidel del que ha passat, però com que el cervell necessita inventar per sobreviure tracta de poder endevinar mitjançant l’ús de la imaginació simbolitzant. I ja saben que esta te com a material de construcció tota la simbologia adobada per les modificacions que el present aporta. Així es com el futur mira, veu i reconstrueix el passat. Aleshores les dos àrees del cervell que treballen el futur i el passat son relacionades, gaire les mateixes, i així es permet l’encert i l’error que es la condició necessària perquè tinguem el lliure albir.

Som benvolguts i no n’adonem que anem fugint gairebé desesperats, plantant cara des de la rambla. Sempre a cavall dels seus malucs que segueixen adormits en els vessants de les nostres muntanyes. Estem instal·lats a la varada quimera, sense ni tan sols pretendre-ho, amb les ganes de sobreviure al tedi. Ens hem fet permeables, mòbils, vulnerables, tous i enfront de la veu en confessió, proveïm per la vida amb un cos a cos, fins a caure extenuats en una terra de ningú, creuada per alienes mirades vigoroses a l'aguait. Avui ens reclamen ser el gratuït clímax de la fertilitat, el desig de posseir-nos emmanillats pel vell ritu etern. Crec que ens cal l'amor, encara que siga indefinit i feble, transgredint si cal al  femboy  que som i ens il.lusiona

Havia de ser el principi d'un llarg encontre, però fou com un eclipse, un desideràtum. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu, la cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera l’adolescència famolenca. Llavors teníem l’infern de front, la tendresa sòrdida sota l'horitzó. Era la porta per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, gairebé sense sol, i de les mirades temoroses del contrallum. Alertes, si necessari fora, estesos a assecar els cossos, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat, trepitjada durant llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs  barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte. Els senyors dormien i les urgències cegues transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparéixer, com si fórem un Dasein de la mà de Heidegger, testimoni del poeta fronterer, sempre remugant.

Desde donde dormíamos los jóvenes, vigilábamos  el horizonte,  esperando. Mientras, hacíamos  como podíamos el amor, escondiendo  que todos  fuimos niños con mocos, ocultando los perfiles. Sin renegar de los dones que nos dieron, caminamos temerosos de no ser más que el sucedáneo de los sueños. Arrastramos el miedo que nos hacía caminar aceleradamente hacia la muerte o la libertad, qué más da. El viejo escenario era tan delgado, que tan sólo un hilo rojo ordenaba lo que quedaba de nuestra vida. Tuvimos que cambiar, en alta mar como estábamos, sin brújula ni vela. Qué triste, no saber para qué fui llamado, mientras los cuervos, endomingados por reglas doradas, crecían con la enfermedad. Cuando crucé la inocencia me aconsejaron: Insha'Allah. Pero, rebelde, cogí la historia y huí, cambiando de nombre.

Férem recompte i observarem que amb prou feines queda res d’allò que un dia va ser important. Estranyats, seguim en peu amb la voluntat d’apagar-nos junts, enfonsar-nos alhora que el nostre món, on tantes coses dipositem i conformen l'hàbitat. Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau de les aiguamarines dels bells ulls, temorosos de germinar en les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels  teus  carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols,  que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys  que  encara m'estimes i et blanquejaré la casa, balancejant-te, malgrat l'erm lunar del Tallat roig que transparenta els límits arcans i reprendré la vida i negociaré la mort. L’horitzó, prenyat, calla.