Así es, si así os parece..

No ens van deixar ser d'acord amb el que hi havia. Volien guanyar les icones mal parides i mal prenyades, per aquells que estranyament un dia tractàvem, com si fossin nostres. Els símbols que ens va enviar el subconscient, enarborats i acompanyant suggeriments aliens de mans de resolucions màgiques, no els vam saber entendre'ls. Algú ens va empènyer intentant salvaguardar el que teníem oblidat per tot arreu, i un dia, en un instant de lucidesa, ens trontollen. Incendiats i atemorits, parlem d'una traïció després de rosegar durant anys el feix i el revés. Quant de temps perdut per arribar a la terra on dormen els morts des de l'inici de la història. Heretges, guardians de l'amor, lligats de mans, decidirem deixar la por en llibertat i aconseguir l'acoblament dels cossos sobre colors plans i trobar-nos envoltats per l'art del Bosco.

Sentint el rèquiem, com oblidar el plaer d’uns llençols de cotó frescs, sentir i veure a l’alba com sagna i plora el nostre mar, apreciar la teua pell assolellada i els ulls, núvols rojos en un cel anyil, i besar-te els genolls, tots dos acaronats pel fandango de  Boccherini . Soldat de tantes guerres, et pintava cada dia i et despullava cada nit, derrotat. Miraculosament, alguns anys després, tot està en ordre; els carrers posats, el cel inicia l'habitual mostra de núvols tots els dies mentre un xiquet flac en la vella cantonada demanant almoina ens somriu, provocant llàstima, dolor o potser odi. No pense en el color de l’instant, més aviat crec que és un error d’un Deu que mostra la cara cruel i quotidiana. Potser ell no comprendrà mai perquè m'allunye. Però tu que pots, torna i viu; a mi ni el gest em queda.

Tal vegada tots dos som un lleu miratge sobre un món que s'acaba,  una aposta fallida a la recerca d’una mala còpia de l'amor perdut i el laberint de la fe. On  Take   this   Waltz ? Cap verge tornarà a nàixer sota una olivera a la mediterrània perquè sembla com si, perdut el temps, els dies son ni ombres del que foren. Va ser el verb i les seues analogies qui ens van fer accessibles i amb prou feines  aconseguirem simular ser amants, una mena de la realitat que  compartim . Esgotades les raons, la besada fou la pueril transgressió nostra, però ahir vam recordar l'hivern i ho férem somrient  per   l' estabilitat de la vesprada i l'obscè desafiament dels teus ulls. Hi ha dies que ens venen a la memòria les més insospitades bogeries, ens fan dubtar que potser no calia aquell dia ni tan sols pensar-les, però res és com ho pareix. I arriben de nou quan la llum pren força. Mai ve de sobra la llum que ens il·lumina però que obliqua ...

No sabíem molt bé cap a on, però la vida semblava fugir d’allò que un dia vam ser, del que estimàvem, fins i tot del que volguérem ser. I encara anem buscant al palp, cansats de mirar. Recorde que durant molts anys de la meua llarga adolescència, potser per ser massa egoista, els déus van deixar d'estimar-me. Abraçats com amants que érem, per demostrar-li el meu amor, animal com sóc a la fi i la postra, el vaig deixar, penetrar-me com feien els homes, respectuosament, amb la primera amant verge. Per més senyals, el tirà encara passejava pel meu carrer, sota pal·lis, rodejat pels canonges. Amb la tendresa quartejada t'estimava en nombroses ocasions, però   Kant no em deixava temps per voler-te. Quan ho vaig intentar vaig sentir el teu alé allunyant-se.

Qui ho diria, però sempre fórem com les elegants xiques dels anys vint i no sabíem res de fer l’amor, només de masturbar al nostre nuvi, però també extraordinàriament, emparats pel mite d'Electra, fer una suau fel·lació a l'amant de la nostra bella mare, sempre tan ben plantat. Fou més tard que els meus bells mugrons i els monticles del teu pubis buscaren el plaer distret. Però dormia el sentinella, desfullant de nou les carícies, laminant la calor de la besada en els ravals de les galtes. Potser demà t’arribarà un vers, una mirada llarga, fins i tot potser un gest de complicitat desheretat i tèrbol. Perduts o trobats són dies esquerps i sense pluja, impotents. Diríem que mal nascuts. Dies abatuts, mal malhumorats.

Naixen sense aparent causa, amb plenitud efímera i plàcida, sense mes objectiu que trobar aquell estrany foc que suau ens cremarà, buscant el seré lloc allà on Camús ens espera. Fins ara tots els teus  records   eren  amables i la porta resta oberta de bat a bat. Vull que sàpigues mare, que la estimada meua descansa en un llit més ample  que  aquell on t'adormires en l'últim comiat, coberta de petons. Diríem que fa bona olor la terra que compartim, que gràcies a tu fórem una aspiració,  lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser  més que mortals, a escriure la biografia dels que s’enamoren,  dels fills que encara que cecs procuren no sucumbir al magma,  i també la dels que fugint, construeixen una residència suau  d' amor articulat i pequem set vegades al dia. I seguim mirant, enyorant  la  riba plena de canyes.  Hey ,  Jude , don't  make   it   bad ....

Pedían soluciones y ofrecimos caminos, abandonamos y muchos nos siguieron, y un día descubrimos que detrás de cada mal uso hay una beneficencia. Lentamente nos desplazamos de la vigilia al desencanto, sin casi mutilarnos, tratando de borrar los largos espacios temporales, anónimos casi siempre. Volvimos al meandro pidiendo maneras de reintegrarnos al universo, a la nostalgia y al poniente que enrojecía el pórtico de nuestras noches. Descubrimos la prohibición, la complicidad, la licencia, las perversiones, y en el riesgo, nunca supimos si éramos un eslabón necesario o un accidente, tampoco qué llegaríamos a ser si al amanecer solo fuésemos la suma de tantos. Asumimos el riesgo de ser, a veces, ignorados, pero siempre desestimados, y fue que, rodeados por el rumor, se dispersaron los conflictos y la memoria. Construimos una residencia articulada con el nombre común de cada cosa. Desde entonces, lo sabes, te plagio  y solo puedo...

La plasticitat, el treball en red i la versatilitat de l’acció quotidiana de les neurones fan que recordar i imaginar siguen dos coses molt paregudes, per això reconstruir el passat i endevinar el futur son uns treballs neurals molt afins, doncs les neurones treballen amb símbols molt semblants. La memòria no es un registre fidel del que ha passat, però com que el cervell necessita inventar per sobreviure tracta de poder endevinar mitjançant l’ús de la imaginació simbolitzant. I ja saben que esta te com a material de construcció tota la simbologia adobada per les modificacions que el present aporta. Així es com el futur mira, veu i reconstrueix el passat. Aleshores les dos àrees del cervell que treballen el futur i el passat son relacionades, gaire les mateixes, i així es permet l’encert i l’error que es la condició necessària perquè tinguem el lliure albir.

Som benvolguts i no n’adonem que anem fugint gairebé desesperats, plantant cara des de la rambla. Sempre a cavall dels seus malucs que segueixen adormits en els vessants de les nostres muntanyes. Estem instal·lats a la varada quimera, sense ni tan sols pretendre-ho, amb les ganes de sobreviure al tedi. Ens hem fet permeables, mòbils, vulnerables, tous i enfront de la veu en confessió, proveïm per la vida amb un cos a cos, fins a caure extenuats en una terra de ningú, creuada per alienes mirades vigoroses a l'aguait. Avui ens reclamen ser el gratuït clímax de la fertilitat, el desig de posseir-nos emmanillats pel vell ritu etern. Crec que ens cal l'amor, encara que siga indefinit i feble, transgredint si cal al  femboy  que som i ens il.lusiona

Havia de ser el principi d'un llarg encontre, però fou com un eclipse, un desideràtum. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu, la cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera l’adolescència famolenca. Llavors teníem l’infern de front, la tendresa sòrdida sota l'horitzó. Era la porta per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, gairebé sense sol, i de les mirades temoroses del contrallum. Alertes, si necessari fora, estesos a assecar els cossos, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat, trepitjada durant llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs  barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte. Els senyors dormien i les urgències cegues transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparéixer, com si fórem un Dasein de la mà de Heidegger, testimoni del poeta fronterer, sempre remugant.

Desde donde dormíamos los jóvenes, vigilábamos  el horizonte,  esperando. Mientras, hacíamos  como podíamos el amor, escondiendo  que todos  fuimos niños con mocos, ocultando los perfiles. Sin renegar de los dones que nos dieron, caminamos temerosos de no ser más que el sucedáneo de los sueños. Arrastramos el miedo que nos hacía caminar aceleradamente hacia la muerte o la libertad, qué más da. El viejo escenario era tan delgado, que tan sólo un hilo rojo ordenaba lo que quedaba de nuestra vida. Tuvimos que cambiar, en alta mar como estábamos, sin brújula ni vela. Qué triste, no saber para qué fui llamado, mientras los cuervos, endomingados por reglas doradas, crecían con la enfermedad. Cuando crucé la inocencia me aconsejaron: Insha'Allah. Pero, rebelde, cogí la historia y huí, cambiando de nombre.

Férem recompte i observarem que amb prou feines queda res d’allò que un dia va ser important. Estranyats, seguim en peu amb la voluntat d’apagar-nos junts, enfonsar-nos alhora que el nostre món, on tantes coses dipositem i conformen l'hàbitat. Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau de les aiguamarines dels bells ulls, temorosos de germinar en les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels  teus  carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols,  que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys  que  encara m'estimes i et blanquejaré la casa, balancejant-te, malgrat l'erm lunar del Tallat roig que transparenta els límits arcans i reprendré la vida i negociaré la mort. L’horitzó, prenyat, calla.

Epistemològica i rigorosa però sense aparent causa, amb plenitud efímera i plàcida, absurda com el foc que suau ens crema fins a la mort, allà al final del buit infinit on Camús ens espera, ara la sent més a prop i fins ara tot el teu  record   és  amable i la porta resta oberta de bat a bat. I deus saber,  Mare, que la meua estimada descansa en un llit més ample  que  aquell on t'adormires en l'últim comiat, ofegada de petons.  Diríem que fa bona olor la terra. Gràcies a tu fórem una aspiració,  lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser  més que mortals, a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren,  dels fills de la prohibició que no sucumbeixen al nou magma,  i també la dels que fugint, construeixen una residència llunyana  d' amor articulat. I ens seguim mirant tots amb enyorança des de  la  riba plena de reverents canyes.  Hey ,  Jude , don't  make   ...

¿Acaso era posible amarte sin poseerte, acariciar tus pechos  sin absorberlos, rellenar tus ausencias sin saber su hondura?  Todos mis amantes lo fueron después de derrotarlos, desnudos  y perdidos en un rincón de la alcoba. Aun así, eras sutil  hasta conseguir un amor eterno y perverso, efímero, divertido.  Como la eterna variedad de los veranos en expansión  que preceden y avivan el otoño. Ahora, después de algunos años  y cuarenta días, en el nuevo cruce de c aminos, la misma mirada  nos volvió a tentar, o tal vez fue, tan solo una nueva  y prolongada maldad de Jehová. Pero no llamo a tu puerta,  no. Llamo a la de todos, aunque en el intento pierda parte  de tu sonrisa, tan única como imposible. Digo que,  en esta brega, qué importa nuestra historia y sus evidencias  evocadas, aquellas que no encontraron nombre, ni metáforas  muertas, ni los enigmas inesperados que ordenaron  las desavenencias ...

I amb elegància van néixer com aurores molles, tatuades nenes, filles d’estranys déus. Fou com saber que més enllà dels teus ulls estaves tu construint un món ample i fèrtil tan sols per als dos. Llavors molts érem fascinats pel buit d’una residència d'amor articulat amb el nom comú de cada cosa. Vam haver de fer-ho mentre sentíem com el teu interior empresonava els membres i els castigava estrenyent i ofegant fins que vam començar a cavalcar-te per la teua pròpia petició. Sentirem que arribàvem a la glòria sense entrar, i ho van fer a poc a poc, immersos en aquella espera de la qual, perduts tantes vegades, no sabíem, mortals com som, prendre possessió d'un cos o d’un altre, camí o milotxa, però sempre amb el traç directe a les teues cuixes sense importar-nos la fel, el vinagre i tampoc la cendra calba. Victoriosos en les carícies de cada dia i estrangers en els teus desdenys, passions bregades i truncades, convulsos els llavis, ho saben, anuncien la invasió d'estranys fo...

De sobte un dia, la terra fa bona olor, mare. Gràcies a tu fórem una aspiració, que no condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser vivents més que mortals, a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren, dels fills de la prohibició que sucumbeixen al nou magma, i també la dels que fugint, construeixen una residència d'amor articulat. I ens seguim mirant amb enyorança des de la riba, cercant ansiosos el nom comú de cada cosa, l'ésser per a la nostra vida, com feia aquell xiquet que vaig ser un dia, tan allunyat del que hui t’admira adormit en la mateixa verda canyada.  Hey ,  Jude , don't  make   it   bad . Calia precipitar-se cap al futur en el llindar del crit i l'esperança, a cavall de la insolència del sobtat vent, i em vaig perdre en el camí del passat conquistat pel teu gest. I de sobte tornes i anuncies tortures suaus, com la verònica. Proscrita, com si tot pogués recuperar el seu prodigiós encant, i cruixir de nou als adéus de...

Cansat de la guerra, mirava fregar a ma mare, mon pare cantava: Que reste-t-il de nos amours? França encara era tot allò que no teníem y confusament desitjàvem. Va ser, dit siga amb tot el respecte per als que no creiem en deu, la manera de voler viure sense maleir. Ara sabem que els somnis passen a ser records, per viure en pau amb els que vénen de lluny i són la perifèria de la vida. Buscava l’encontre amb la totalitat, amb el brot que concorre sempre a l’abast de la prohibició i la llicència. Una aspiració eterna i malifeta que condemna, reivindicant el dret pertorbador a ser vivents, fins i tot, més que mortals, el que és igual a escriure per ventura. De fet vivim des del moment en què vam somiar la nostra biografia, els cossos que es rendeixen a la prohibició i sucumbeixen al nou magma global, fins als que fascinats construeixen una residència d'amor cel·lular articulada, i no obstant això ens seg...

I vam de viatjar, fugint i dissipant-nos com torrentera a la deriva, temorosos i rebels enfront del teu confiscat desig de trencar la màgia, dilapidant estimes. Però el prodigi de la teua mirada, sempre controlant el tacte de la teua brusa, transcendia la nit, anunciant els trossos del món perdut i de nou érem el teu proïsme. Sovint, i no tan sols en somnis, tot allò que un dia i una nit no vam resoldre, potser per por o per amor mal entès, torna i gaire mai en el moment oportú car no sabem manipular-ho. Ni el fàstic ni la mirada trist i esgotada amb què ho rebem, ho fan fugir dels nostres dies. Llavors estarem adormits i plàcids per sempre sobre la suau línia evanescent que divideix i substitueix, fins que esgotats comprenem que, per un instant almenys, estimar-me és sotmetre'm i posseir-me és dominar-me. I et rendeixes en ple èxtasi carnal amb el meu reclam. Tot son lluites latents, misterioses anunciant mirades furtives. Què fer si t’estimo i...

Aquells temps que no vam viure també van marcar el nostre cos i ara ens demana comptes i el rostre, fins i tot el cor, segueix enyorant el petó desitjat i s’ajusten els ulls, tractant de recordar aquelles galtes.  Malauradament sempre tornen anunciant que encara  segueixen esperant amb diferents pits  o llavis,  però  amb la mateixa ànsia de desentranyar  el misteri  del qual fórem part. I tornen sempre.  Inevitablement  tornen, encara que ja sé que no val  la frescor d'unes natges acabades de modelar  per salvar  un món que vola sobre la parquedat  del borrissol  i el bolero del teu riure. Obvi que no es tracta  de cobrar el deute del diable enamorat  del pubis,  ni vull remoure allò que el temps  va ordenar en gestos,  renúncies i fragàncies  encara que la rosa dels vents  em porta a la parpella  i al cercle de la teua boca.  Al capdavall hi ha tants...

Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre  el sembrat i t'allisares el cabell, cobrin-te de celestes colors i fins la rosada es va escampar, amb l’aletejar de papallones mentre que els teus genolls desencadenaven  l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura. Foren com albes de penombra, alcoves sense forrellats ni finestres, ni mirades, sense veu, però de foc i gel les fugides, sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard, el teler i l'enclusa alertes i tothom embolicats en oracions. Eren temps, al nostre país, de proclames, de amples promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents i d’un passat a la carta. Encara avui seguim sense tenir certesa sobre si ja ha arribat la llibertat. Impossible guardar algun vestigi de futur. Érem orfes de llum, tan sols les teues pupil•les d’una gata verda, el teu ventre bru fins que els dos,...