Así es, si así os parece..

Som benvolguts i no n’adonem que anem fugint gairebé desesperats, plantant cara des de la rambla. Sempre a cavall dels seus malucs que segueixen adormits en els vessants de les nostres muntanyes. Estem instal·lats a la varada quimera, sense ni tan sols pretendre-ho, amb les ganes de sobreviure al tedi. Ens hem fet permeables, mòbils, vulnerables, tous i enfront de la veu en confessió, proveïm per la vida amb un cos a cos, fins a caure extenuats en una terra de ningú, creuada per alienes mirades vigoroses a l'aguait. Avui ens reclamen ser el gratuït clímax de la fertilitat, el desig de posseir-nos emmanillats pel vell ritu etern. Crec que ens cal l'amor, encara que siga indefinit i feble, transgredint si cal al  femboy  que som i ens il.lusiona

Havia de ser el principi d'un llarg encontre, però fou com un eclipse, un desideràtum. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu, la cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera l’adolescència famolenca. Llavors teníem l’infern de front, la tendresa sòrdida sota l'horitzó. Era la porta per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, gairebé sense sol, i de les mirades temoroses del contrallum. Alertes, si necessari fora, estesos a assecar els cossos, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat, trepitjada durant llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs  barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte. Els senyors dormien i les urgències cegues transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparéixer, com si fórem un Dasein de la mà de Heidegger, testimoni del poeta fronterer, sempre remugant.

Desde donde dormíamos los jóvenes, vigilábamos  el horizonte,  esperando. Mientras, hacíamos  como podíamos el amor, escondiendo  que todos  fuimos niños con mocos, ocultando los perfiles. Sin renegar de los dones que nos dieron, caminamos temerosos de no ser más que el sucedáneo de los sueños. Arrastramos el miedo que nos hacía caminar aceleradamente hacia la muerte o la libertad, qué más da. El viejo escenario era tan delgado, que tan sólo un hilo rojo ordenaba lo que quedaba de nuestra vida. Tuvimos que cambiar, en alta mar como estábamos, sin brújula ni vela. Qué triste, no saber para qué fui llamado, mientras los cuervos, endomingados por reglas doradas, crecían con la enfermedad. Cuando crucé la inocencia me aconsejaron: Insha'Allah. Pero, rebelde, cogí la historia y huí, cambiando de nombre.

Férem recompte i observarem que amb prou feines queda res d’allò que un dia va ser important. Estranyats, seguim en peu amb la voluntat d’apagar-nos junts, enfonsar-nos alhora que el nostre món, on tantes coses dipositem i conformen l'hàbitat. Tres sirenetes apareixen, abans avergonyides del missatge que ens porten, inquietes pels paradigmes que defensen dins del blau de les aiguamarines dels bells ulls, temorosos de germinar en les estances on anem morint a boqueta nit. Com dir-te que pels  teus  carrers m'arrossegue i done fe de què no he mort? Venen dies que dansarem, nits que reposarem entre rosats núvols,  que cantaran el verd, que el dolor dormirà. Digues-me almenys  que  encara m'estimes i et blanquejaré la casa, balancejant-te, malgrat l'erm lunar del Tallat roig que transparenta els límits arcans i reprendré la vida i negociaré la mort. L’horitzó, prenyat, calla.

Epistemològica i rigorosa però sense aparent causa, amb plenitud efímera i plàcida, absurda com el foc que suau ens crema fins a la mort, allà al final del buit infinit on Camús ens espera, ara la sent més a prop i fins ara tot el teu  record   és  amable i la porta resta oberta de bat a bat. I deus saber,  Mare, que la meua estimada descansa en un llit més ample  que  aquell on t'adormires en l'últim comiat, ofegada de petons.  Diríem que fa bona olor la terra. Gràcies a tu fórem una aspiració,  lliures sense condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser  més que mortals, a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren,  dels fills de la prohibició que no sucumbeixen al nou magma,  i també la dels que fugint, construeixen una residència llunyana  d' amor articulat. I ens seguim mirant tots amb enyorança des de  la  riba plena de reverents canyes.  Hey ,  Jude , don't  make   ...

¿Acaso era posible amarte sin poseerte, acariciar tus pechos  sin absorberlos, rellenar tus ausencias sin saber su hondura?  Todos mis amantes lo fueron después de derrotarlos, desnudos  y perdidos en un rincón de la alcoba. Aun así, eras sutil  hasta conseguir un amor eterno y perverso, efímero, divertido.  Como la eterna variedad de los veranos en expansión  que preceden y avivan el otoño. Ahora, después de algunos años  y cuarenta días, en el nuevo cruce de c aminos, la misma mirada  nos volvió a tentar, o tal vez fue, tan solo una nueva  y prolongada maldad de Jehová. Pero no llamo a tu puerta,  no. Llamo a la de todos, aunque en el intento pierda parte  de tu sonrisa, tan única como imposible. Digo que,  en esta brega, qué importa nuestra historia y sus evidencias  evocadas, aquellas que no encontraron nombre, ni metáforas  muertas, ni los enigmas inesperados que ordenaron  las desavenencias ...

I amb elegància van néixer com aurores molles, tatuades nenes, filles d’estranys déus. Fou com saber que més enllà dels teus ulls estaves tu construint un món ample i fèrtil tan sols per als dos. Llavors molts érem fascinats pel buit d’una residència d'amor articulat amb el nom comú de cada cosa. Vam haver de fer-ho mentre sentíem com el teu interior empresonava els membres i els castigava estrenyent i ofegant fins que vam començar a cavalcar-te per la teua pròpia petició. Sentirem que arribàvem a la glòria sense entrar, i ho van fer a poc a poc, immersos en aquella espera de la qual, perduts tantes vegades, no sabíem, mortals com som, prendre possessió d'un cos o d’un altre, camí o milotxa, però sempre amb el traç directe a les teues cuixes sense importar-nos la fel, el vinagre i tampoc la cendra calba. Victoriosos en les carícies de cada dia i estrangers en els teus desdenys, passions bregades i truncades, convulsos els llavis, ho saben, anuncien la invasió d'estranys fo...

De sobte un dia, la terra fa bona olor, mare. Gràcies a tu fórem una aspiració, que no condemna, reivindicant el pertorbador dret a ser vivents més que mortals, a escriure la biografia dels cossos que s’enamoren, dels fills de la prohibició que sucumbeixen al nou magma, i també la dels que fugint, construeixen una residència d'amor articulat. I ens seguim mirant amb enyorança des de la riba, cercant ansiosos el nom comú de cada cosa, l'ésser per a la nostra vida, com feia aquell xiquet que vaig ser un dia, tan allunyat del que hui t’admira adormit en la mateixa verda canyada.  Hey ,  Jude , don't  make   it   bad . Calia precipitar-se cap al futur en el llindar del crit i l'esperança, a cavall de la insolència del sobtat vent, i em vaig perdre en el camí del passat conquistat pel teu gest. I de sobte tornes i anuncies tortures suaus, com la verònica. Proscrita, com si tot pogués recuperar el seu prodigiós encant, i cruixir de nou als adéus de...

Cansat de la guerra, mirava fregar a ma mare, mon pare cantava: Que reste-t-il de nos amours? França encara era tot allò que no teníem y confusament desitjàvem. Va ser, dit siga amb tot el respecte per als que no creiem en deu, la manera de voler viure sense maleir. Ara sabem que els somnis passen a ser records, per viure en pau amb els que vénen de lluny i són la perifèria de la vida. Buscava l’encontre amb la totalitat, amb el brot que concorre sempre a l’abast de la prohibició i la llicència. Una aspiració eterna i malifeta que condemna, reivindicant el dret pertorbador a ser vivents, fins i tot, més que mortals, el que és igual a escriure per ventura. De fet vivim des del moment en què vam somiar la nostra biografia, els cossos que es rendeixen a la prohibició i sucumbeixen al nou magma global, fins als que fascinats construeixen una residència d'amor cel·lular articulada, i no obstant això ens seg...

I vam de viatjar, fugint i dissipant-nos com torrentera a la deriva, temorosos i rebels enfront del teu confiscat desig de trencar la màgia, dilapidant estimes. Però el prodigi de la teua mirada, sempre controlant el tacte de la teua brusa, transcendia la nit, anunciant els trossos del món perdut i de nou érem el teu proïsme. Sovint, i no tan sols en somnis, tot allò que un dia i una nit no vam resoldre, potser per por o per amor mal entès, torna i gaire mai en el moment oportú car no sabem manipular-ho. Ni el fàstic ni la mirada trist i esgotada amb què ho rebem, ho fan fugir dels nostres dies. Llavors estarem adormits i plàcids per sempre sobre la suau línia evanescent que divideix i substitueix, fins que esgotats comprenem que, per un instant almenys, estimar-me és sotmetre'm i posseir-me és dominar-me. I et rendeixes en ple èxtasi carnal amb el meu reclam. Tot son lluites latents, misterioses anunciant mirades furtives. Què fer si t’estimo i...

Aquells temps que no vam viure també van marcar el nostre cos i ara ens demana comptes i el rostre, fins i tot el cor, segueix enyorant el petó desitjat i s’ajusten els ulls, tractant de recordar aquelles galtes.  Malauradament sempre tornen anunciant que encara  segueixen esperant amb diferents pits  o llavis,  però  amb la mateixa ànsia de desentranyar  el misteri  del qual fórem part. I tornen sempre.  Inevitablement  tornen, encara que ja sé que no val  la frescor d'unes natges acabades de modelar  per salvar  un món que vola sobre la parquedat  del borrissol  i el bolero del teu riure. Obvi que no es tracta  de cobrar el deute del diable enamorat  del pubis,  ni vull remoure allò que el temps  va ordenar en gestos,  renúncies i fragàncies  encara que la rosa dels vents  em porta a la parpella  i al cercle de la teua boca.  Al capdavall hi ha tants...

Aquell diumenge el cel amenaçava tendresa sobre  el sembrat i t'allisares el cabell, cobrin-te de celestes colors i fins la rosada es va escampar, amb l’aletejar de papallones mentre que els teus genolls desencadenaven  l’orgasme. Potser aquell territori va ser una porció de la vida que establirem per descobrir l'esperança oculta que ens unia en un sol somni i sense lloances, per ventura. Foren com albes de penombra, alcoves sense forrellats ni finestres, ni mirades, sense veu, però de foc i gel les fugides, sempre silents i emmascarades. El dubte a resguard, el teler i l'enclusa alertes i tothom embolicats en oracions. Eren temps, al nostre país, de proclames, de amples promeses, de cors tendits a assecar, de plançons purulents i d’un passat a la carta. Encara avui seguim sense tenir certesa sobre si ja ha arribat la llibertat. Impossible guardar algun vestigi de futur. Érem orfes de llum, tan sols les teues pupil•les d’una gata verda, el teu ventre bru fins que els dos,...

«Solamente sé que los caminos de retorno están cerrados». Celso Emilio Ferreiro Sin que nadie nos diera una explicación, observamos que el horizonte ya no huía, las dádivas de cada día quedaban prisioneras en el recinto del amor, se dormían, y entre las manos, como una naranja violeta, sus muslos nos sorprendieron, deslizándonos, cogidos del vértigo en ruinas, del amor a la desesperanza. Siempre creímos que habíamos ganado la batalla de qué era la verdad, pero la hambruna nos dice que perdimos al decidir quien la administraba. Fue como cuando, atentos a lo que nos dicen, olvidamos lo que callan, o las palabras ausentes que ordenan las instancias del universo y del barrio. Algunos, los más valientes, conjuraron los poderes para evitar las prohibiciones y a despecho de la rabia, fuimos nómadas en nuestra tierra fugitivos de nuestra casa. Vaciaron el significado y nos dejaron la rutina de la palabra que nos precede. Limpiamos con miel y aceite las huellas, p...

Hubo sus más y sus menos. Recuerdo que al mirarnos, alguien comentó que, aunque la vida nos había esparcido espléndida, en casi todos los mundos posibles habíamos nacido nardos, adecuados unos, insólitos otros. Al parecer, dijeron, nos habíamos comportado con la dignidad adecuada. Lo cierto es que todos veníamos cargados de historias, ajenas algunas, y aún había tiempo para resolverlas. Tal y como amaneció, ¿cómo pensar que nos robarían? Al fin suce dió que éramos como dijeron. Llegamos con volados de encaje, amplios, resueltos y acompañados, rociados, compañeros de la aurora blanca. Aún así, hubo que reportarnos, indagar para saber quién era cada cual. No fue fácil porque, aunque todos los golpes recibidos eran igual, no tenían el mismo origen y una frágil historia los cubría. Pero de nuevo las miradas nos identificaron. Horas después, días quizá, supimos que, aunque intentamos llegar desnudos y cubiertos de luz, teníamos los hombros hundidos de soportar recelos, malicias y consej...

Què podia fer? El meu amor segueix en vigília, lligat al sagrari de la teua capella, on vaig diluir la tendresa i salvarem la solitud, esperant el saldo del nostre sexe, subjectat pels luxuriosos silencis, prenyats d'albes verges i l'aldarull de la teua màgia amb el soroll de l'aigua fresca que pels teus cabells rossos i arrissats fugia. Contumaç i seduïda per la vida que sembra la teua volta i el ritme dels teus malucs embriagats. Sempre fórem com les elegants xiques i no sabíem res de fer l’amor, només masturbar al nostre nuvi o, extraordinàriament, a l'amant de la nostra mare, sempre tan ben plantat, com un pare s i mes no. Sí, fòbies i filies, la impudícia dels meus bells mugrons i les esculleres del teu pubis buscant el plaer absent. Però si dorm el sentinella, esfullant de nou les carícies, el laminar de la calor de la besada en els ravals de les galtes, potser demà, t'arribarà un vers, una mirada, un petó, fins i tot...

Quina por, si un dia ens trobéssim, de cara i nuets amb la metafísica, malifeta i cremada per les brases de la Summa Theologiae, plorada per un nu i verge dominic, perdut en l'erotisme del gòtic flamíger, aquell que concorre sempre que les llicències del caos s’obliden. I encara que benvolguts pels deus, per allà on encara avui naveguen junts, mai ningú sabrà si vaig ser l'home providencial o tant sols el teu fill. Com saber-ho? Entre port i port saben que veníem d'un mateix asteroide la darrera volta que ens besàrem, que miraves com un llampec d'esperança obert al descans dels déus i que s’adherí a la meua pell el darrer mandat teu, desitjant-me la sort de ser feliç. La teva absència, que no hipotètica mort, ens abocà a un rerefons epistemològic sense aparent causa, a una plenitud efímera i al plàcid absurd del foc que suau ens crema fins la mort. Saps? Camus ens espera al final del buit Infinit. Ara ho sento més a prop i fins i ...

"Los hombres y los movimientos que proclaman su enemistad con el capitalismo podrían ser justamente la clase de estimulantes que necesita el capitalismo. La soc iedad burguesa, mediante su insaciable impulso de destrucción y desarrollo, y su necesidad de satisfacer las necesidades insaciables que crea, produce inevitablemente ideas y movimientos radicales que aspiran a destruirla. Pero su misma capacidad de desarrollo le permite negar sus propias negaciones internas: nutrirse y prosperar gracias a la oposición, hacerse más fuerte en medio de las presiones y crisis de lo que podría serlo jamás en tiempos de calma, transformar la enemistad en intimidad y a los atacantes en aliados que ignoran que lo son" (Todo lo sólido se desvanece en el aire. Marshal Berman)

Cuando llegó la tumultuosa ola de orígenes revueltos la luz se hizo negra y atravesó siglos y recuerdos. No hubo sombra para el cobijo ni rellano para dormir y en cada silla se aposentó el presente y el pasado cubriendo cuanto fuimos de lodo y jirones de vida hecha muerte sobre el lecho nupcial de cada hogar. Desahuciados y sin semejantes en quienes buscar amparo tuvimos tiempo, entre cañas y peces muertos, de pensar desnudos, sucios de vivir y anhelantes como nos recibe el amor que merodea la noche, y fue que descubrimos el valor de un mendrugo y el calor de una mano en la cintura. Pasaron muchas noches prolongadas a besos hasta el primer amanecer sin sol y supimos de su llegada por el graznar purulento de los cuervos endomingados. Cuantas previsiones tuvimos que cambiar igual que el rumbo en alta mar sin brújula, estrellas, remos o velas. mientras se repartían el botín. Fueron días que ni los muertos flotaban por temor a las garras. Desde entonces los altares de la huerta duermen ...

La idea de que la historia de la humanidad es una línea de progreso y modernidad, una línea en permanente ascensión, puesta en tela de juicio a partir de Heidegger y la mayor parte de las filosofías de la postmodernidad, sigue en vigor en numerosos aspectos, de manera que todavía hoy, casi todo lo nuevo, por el mero hecho de serlo, se considera un avance. Esta persistencia en el tiempo, como casi todo lo que sucede en la sociedad, tiene un origen interesado y tratándose de un a sociedad de clases, unos beneficiados, que justamente por serlo presuponen otros perjudicados. Hablamos del mecanismo de las modas generalmente impuesto por el capitalismo globalizado, en un desenfrenado consumismo necesario sostén y supervivencia del sistema. En este sentido, hay una tendencia a considerar valiosa toda poesía reciente que rompe, aunque sea formal y mínimamente con lo conocido. En general y aparte de otras consideraciones, suele ser una huida hacia delante cuando existen dificultades hermenéuti...

Pogué ser el principi d'un llarg encontre, però fou un desideràtum, un eclipsi lunar. Com ara sabem, la carn dels penitents és el cos excessiu,  l a cerca de l’evanescència. De la pau a la por torna cada primavera  l’adolescència famolenca. Llavors teníem, amb l’infern de front, la tendresa sòrdida i oculta sota l'horitzó. Era la porta per on fugíem de velles alcoves amb forrellats, sense sol, i de les mirades  temoroses del contrallum. Alertes si fos necessari, estesos a assecar els cors, érem atalaiant els incerts futurs que projectaven la llibertat,  trepitjada durant  llargs anys d’ombres. I cert; era perillós bategar i encongits ens cobríem amb sacrílegs barrets, pregàries buides des del fons de la maresma del dubte. El senyor dormia i les urgències  cegues  transitaven pels camps. Qui sap en quin racó vam aparèixer,  com si fórem un dasein deixat de la mà de Heidegger, aquell exacte testimoni del poeta fronterer ...